“Cançó de la pujada a la muntanya del Toro” – menorca al día
Skip to content

“Cançó de la pujada a la muntanya del Toro”

Un article d'en Joan Pons Pons

EL TORO
EL TORO
(Dibuix: TÒNIA COLL)

Pujar a finals d’aquest nefast any a la muntanya del Toro per donar gràcies d’estar vius. Simplement. Respirar aire pur, meravellar-se amb les magnífiques vistes i cridar ben fort: gràcies, gràcies, gràcies! A qui va dirigit aquest crit d’agraïment? Al Déu catòlic, al Déu cristià, a tots els déus dels centenars de religions que a la Terra hi ha; a ningú, a la natura, a la mar, a l’illa envoltada de blau; a la font de Lanzell; a la pedrera de la falda que amb les seves crostes, entre grises i blaves, han estat emprades per empedrar tants de camins, tants d’enfronts de les cases; al barranc d’Algendar i a l’aigua dolça que tragina cap a la mar; al bri de flor d’avellana que ha resistit al coster de tramuntana; a la canyaferla que ara està seca i que a l’estiu es torna verda com una fada; als dragons i a les sargantanes que dormen dins les escletxes on estan amagades; a les tortugues, a totes les criatures primes o grasses; a les eres callades i amb les voreres emblancades; a tots els pobles de Menorca que es veuen des del cim de la muntanya o que just s’intueixen tapats per la calitja i per les blaves cimalades; als tossals que semblen rendir honors a la muntanya més alta com a respectuosos guardians de pedres esmolades: s’Enclusa, es Puigmal, ses Penyes d’Egipte, sa Torre, Santa Àgueda…; als set fars que tenen noms sonors i que s’eleven erts com una atzavara amb un llum a la capçada que il·lumina els navegants de la mar Mediterrània: Favàritx, Punta Nati, Artrutx, Cavalleria, sa Farola, Illa de l’Aire, Sant Carles; als peixos i mamífers aquàtics que els ignoren i neden indiferents a poques milles de distància; als mol·luscs aferrats a les roques com si fossin estrelles aquàtiques; als vaixells que travessen la mar en direcció a un continent i deixen Menorca a una banda; als ocells que ens sobrevolen i que agafen la forma genuïna d’un esparver que balla amb la cada vegada més fluixa ponentada. Gràcies a tots. I me’n deix una morterada. També als torrents que esculpeixen barrancs i canalons al seu pas abans de dibuixar les nostres platges, arenals i cales: Son Bou, Cala Galdana, Trebalúger, Macarella, El Pilar, Cala Mitjana, sa Mesquida, Son Saura…

Gràcies als menorquins que van emigrar a La Florida o a Algèria i ens van obrir l’horitzó del món a banda i banda de la mar, a un costat i l’altre de l’oceà; també a aquells que els van homenatjar amb escultures i monuments; gràcies als responsables de la construcció de la gran estàtua de Crist que rep a tots aquells que pugen a la muntanya amb els braços oberts; gràcies, i un record, a tots els morts a les guerres a les quals els menorquins ens van veure obligats a lluitar; gràcies als nostres enemics, en especial als turcs Barba-rossa i Piali que ens van unir i ens van mostrar les nostres pors i els nostres coratges més profunds i amagats; gràcies a  la porta oberta de bat a bat que ens convida a entrar al pati del Santuari; gràcies a l’empedrat arrabassat a la muntanya; gràcies la paraula “posada” que sembla convidar-nos a descansar-hi després d’una pujada poc ritual i mecanitzada; gràcies al poema del bisbe Antoni Deig que ens parla de manera flamada d’una olivera que simbolitza Menorca i els menorquins com si fossin una petita fulla d’una diminuta branca; gràcies a les monges silencioses i esquives que tenen cura dels ramells de la porxada emblancada entre els quals destaca una costella d’Adam dins una encolla o una alfàbia; gràcies a la pulcritud de l’església dedicada a la Verge del Toro que té un record del nostre beat que va sacrificar la vida per uns ideals i que és un exemple de rebel·lia, decisió i valentia tràgica; gràcies a totes i a tots a aquells i aquelles que formem aquesta gran comunitat humana perquè estic segur que, a pesar de la duresa d’aquest any 2020 que deixem enrere, el 2021 que ens espera i s’obre lluminós ens ha de servir per aprendre dels nostres errors, per encarar la la vida sense por i agafar exemple d’aquest univers de bondat, sacrifici, bellesa i de respecte cap als nostres avantpassats que a Menorca està materialitzat, concentrat en el cim d’una muntanya de pocs més de tres-cents metres d’altitud.

Gràcies fins i tot al virus encara desconegut que ha provocat aquesta pandèmia letal que ens continua acompanyant perquè ens ha ensenyat de manera contundent, dolorosa i tràgica el gran secret que contínuament anem desvetllant: que polit, que polit que és viure!


Comments (4)

  1. … donar gràcies d’estar vius? vale, però es teu escrit es anar de naps a cols, perquè oblides ELS PARES, els que donen la vida en realitat, i no tota aquesta brossa confessional que traspua la teva excursió a Monte Toro… una muntanya menorquina que se’ns ha estat apropiada vilment per l’església, amb el seu santuari desesperat per captar òbols de turistes, una estàtua imitació de l’Corcovado menyspreat per les torres d’antenes, unes monges immigrants per una crisi vocacional galopant, un projecte de hostaleria, pelotazo per intentar treure rèdit per a la secta que anualment puja a esquitxar, vulguem o no, amb la seva aigüeta beneïda als quatre cardinals… mai he entès aquest afany de disfressar una jornada lúdica-esportiva de pujada al Toro com si d’una ofrena supersticiosa es tractés, cal ser curt … en fi

  2. Els nostres avantpassats no són també els nostres pares? La teva comprensió lectora, Manumenorca, també és curta. Manumenorca! S’ha de ser cursi! (inflat d’egocentrisme t’apropies de l’illa). Curt, no, gras. Un escrit genial aquest de Joan Pons que inclou totes les confessions religioses i tots els àmbits de la naturalesa. No t’agrada el Toro? No hi pugis, dendelet.

  3. Gràcies, Manumenorca. Estic preparant un llibret que s’ha de titular “Cançó de la pujada a la muntanya del Toro a peu” i tindré en consideració els teus suggeriments. Un incís, només. Si has d’insultar no t’amaguis rere un pseudònim. A Menorca ens agrada donar la cara.

  4. … t’he entès, Joan-àlies-David … I que sàpigues que no pretenia embrutar el teu treballat text, sinó aprofitar-lo per puntualitzar que el sentiment de menorquinitat que tots tenim, no ens ha d’enganyar pensant que és místic doncs no ho és en absolut, Menorca ha d’aprendre a deslligar-se de la secta catòlica, aquesta que sempre està intentant treure un protagonisme que no mereix … em perd que la gent aparegui com devots llepaculs, i si no és el teu cas et demano disculpes … pel que fa al miratge d’aquest suposat insult que ens ocupa, suposo que és això de “curt”, em reafirmo en dedicar-lo a tots aquells que en comptes de gaudir d’una visita lúdic esportiva, pretenen atribuir l’esforç a algun tipus de penitència per la qual s’imaginen obtenir algun tipus de rèdit … és la meva opinió, i si algun se sent al·ludit haurà de carregar amb ella, no pintar-ho com el que no és, ja que no insult … pseudònim? sóc en manu i visc a l’illa, els donnadie no signam amb el DNI … per cert, seguint la pista que has posat, he sabut d’allò que et va passar tipus Ovidi … benvingut al club i respecte

Deja un comentario

Your email address will not be published.