“Enlloc no hi ha un pam de net”. Fa massa temps que dura la broma. Tenim tot el dret a estar tips de sentir la cantarella que “el poder judicial, l´executiu i el legislatiu representen tres eixos totalment independents de l´estat de dret”… Si més no quan fa massa mesos que anem veient les corrupteles, oscil·lacions, deliris, driblings i demores teatrals en el toll d´affaires bruts que envolten el P.P.
Semblen contundents les proves aportades per en Lluís Bárcenas, ex tresorer del partit. Totes elles referides a una suposada Caixa B. A partir d´ací, han citat a declarar –entre d´altres– els ex.presidents Aznar i Rajoy, l´ex.ministre Àngel Acebes o na Mª Dolores de Cospedad (secretària general de 2008 a 2018). Aquesta darrera fou qui ordenà pagar “la indemnització en diferit” per tal que “aquell senyor” –de qui ningú no vol citar el cognom– callés per sempre.
Aquest estil fosc, tèrbol i soterrat no sembla pas l´invent de cap ment malaltissa. Els papers amb cites, noms, inicials i sumes lliurades van destapar un escàndol grandiós. Un rere l´altre –amb alguna excepció contrària– van negar l´existència de suposades “mossegades” en la concessió de contractes d´obra pública. Tot plegat amb un estil xulesc, prepotent i fugisser.
No parlem de cap bagatel·la quan els sobres amb diner negre campaven a tort i a dret. Justament, coincidint en una època de fortes retallades socials a tota la població. A partir d´ací, tenim tot el dret a quedar-nos amb cara de pòquer. Amb més raó quan gairebé tots ells havien promès o jurat fidelitat a la Constitució i altres principals legals en la presa de possessió de llurs càrrecs… Sense anar més lluny, afegim els noms d´en Paco Álvarez Cascos, Javier Arenas i altres.
S´ha més que demostrat l´existència d´una trama policial ordida pel mateix partit –a través del ministeri de l´interior– per a robar i destruir proves incriminatòries. Si hi havia interès en no deixar cap mena de rastre, caldrà interpretar que els dominava certa por a ésser descoberts en la malifeta. En aquest àmbit, figures com les d´en Jorge Fernández Díaz (ministre), el seu número 2 (Francisco Martínez, en el “cas Kitchen”), l´ex.comissari José Manuel Villarejo fan fàstic .Provoca ganes de vomitar conèixer els seus tripijocs.
A tot plegat, afegim-hi el nyap (ja demostrat) d´haver pagat les obres d´arranjament de la seu del partit amb calerons del mateix color. Quins pebrots ! Esdevé repugnantment repel·lent assistir a aquest sainet més que pintoresc. Fins al punt que, a hores d´ara, plantegen canviar de seu per a “blanquejar” el rastre de les “patinades”. En tot cas, el que pertocaria seria fer “tabula rasa” de tots aquells que tenen els dits untats de brutícia. Tot aquesta història se la pot creure un jutge imparcial?
Em permeto recordar el WhatsApp d´en Rajoy a Bàrcenas –que la premsa va arribar a filtrar– on li feia la recomanació del “sé fuerte !”. On rau la vergonya ? El desvergonyiment assoleix cotes d’autèntic apocalipsi… En una línia semblant a la d´aquells jutges que fan per tapar els draps bruts de la monarquia, que proclamava allò que “la justícia és igual per a tots”. Em pregunto si val la pena riure o fer-me un fart de plorar.
