Dessota aquest terme, considerem un bon nombre de Mares de Déu. De totes elles se’n va trobar una imatge amagada a la fúria musulmana. Després de gairebé 800 anys de presència a territori espanyol, calia amagar la professió cristiana. No fer-ho comportava passar pel ganyot les persones que no mantenien una acurada discreció. Fou així que, sobretot de la mà de pastors i ermitans, s´ocultaven icones en entorns naturals… Com ara la sorra d´un rierol, un avenc o cova, la copa d’un arbre o l´escletxa amagada d´un rocam. Fer-ho en habitatges particulars originava un plus afegit de perill pel personal que allí hi vivia. Si et descobrien, et jugaves el físic.
Voldria no arribar a deixar-me´n cap. Fer-ne un llistat exhaustiu no és pas tasca fàcil: Meritxell, Núria, Vallivana, Alba, Camí, Gardeny, Turó, Claustre, Cinta, Lord, Montgrony, Les Arenes, Queralt, La Roca, Puigcerver, Urgell, Sió, Pi, etcètera… Sense oblidar que, a la primeria, la pròpia Moreneta també formava part d´aquest llistat… Fou localitzada per uns pastorets, l´any 880. Fins que mil i un anys més tard (1881) fou proclamada patrona del principat, situant-li la festa a la data definitiva del 27 d´abril, dins del calendari. Fou, alhora, la primera en ésser coronada canònicament en tota la península.
Normalment la majoria d´imatges eren escultures de fusta
policromada, típicament romàniques i amb un segell i/o posat molt hieràtic. Aquesta devoció sembla ésser que té orígens prehistòrics envers la figura femenina i el corresponent culte a la fertilitat. Per tot plegat, no és gens estrany el reguitzell d´homenatges en favor d´elles, en forma de processons, novenes, vetlles i altres precs col·lectius, immersos al nucli de les cultures populars des de l´antigor.
Dit això, ja només em resta felicitar les persones que porten algun d’aquests noms. Els hi desitjo una diada ben reeixida. Tant de bo que ho pugui fer per molts anys. Actualment, no solen ésser noms triats per a posar a gaire nadons. La moda dels monosil.làbics, la creixent laïcitat social, la major preponderància a favor de noms que surten en sèries televisives i altres factors són elements que dibuixen un mapa o panorama cada cop més esfilagarsat.
Però vull pensar que l´estocada i l´esquer que ens ha etzibat l´embolcall pandèmic farà per recuperar costums/normes no escrites d´abans. No es pot matar tot el què és gras en un tres i no res.
… el culto a estas imágenes viene de tiempos antiguos, de cuando las personas eran supersticiosas y temerosas de lo desconocido, debido a su incultura e ignorancia… ahora sobrevive, si es que lo hace realmente, sólo como acervo cultural al que contemplamos de manera condescendiente, no más… y si hay alguien al que hubiese que felicitar, sería a los restos enterrados de esas supuestas personas, no a las personas que -por casualidad- les han hecho llamarse como ellas, es ridículo, pues no han hecho nada realmente para ser merecedoras de tal atención… el cumpleaños sí, obviamente, pero llamarse como otra persona, como si te vistes como ella, o como si te compraste un coche de igual marca, no mereces que te hagan la ola por ello… y si los nombres dejan de ser esos engendros relacionados con la atávica confesión religiosa, mejor que mejor… torturas como llamar a las pobres niñas con apelativos como Socorro, Dolores, Custodia, Sagrario, Auxiliadora o Inmaculada Concepción! son de juzgado de guardia, precisamente para acudir a cambiarse de nombre lo antes posible… y a los nostálgicos del nazionalcatolicismo tardofranquista, que les den… pesados… el covid no es el apocalipsis que esperábais para que todos cayeran de nuevo en brazos de la vieja religión… esperad mil años más… qué cansinos…