“La fidelitat”

El poeta anglès Alexander Pope (1688-1744) es va distinguir,  especialment, en traduir Homero i editar obres de Shakespeare. Seva  és la cita de “les històries són més plenes de fidelitat de gossos que  no pas d´amics”. Ho destaco 10 dies després de la mort de “Norte”,  el gos-guardià de l´Aneto. Les xarxes socials s´han inundat de  mostres de tristor, trameses per tots aquells que estimen la muntanya  al màxim. No tenia amo i arribà a la vall de Benasc, fa 21 anys. S´hi  quedà, entre els refugis de “La Renclusa” i l´hotel “Llanos del  hospital”, esdevenint un perfecte xerpa per a tots els muntanyencs  que feien senderisme allí. Deixa una llarga cadellada com a herència.  Manca saber si algun animaló seguirà les petjades del seu progenitor. 

A banda d´un ca, l´escriptor i periodista ianqui Ernest Hemingway (mort l´any 1961) també exalçà la companya d´un ésser inanimat,  quan digué: “no hi ha amic més lleial que un llibre”. Si més no,  aquesta comparança o equiparació entre un gos i una obra impresa  és emocionant i alhora curiosa. També va titular una obra amb “to  have and to have not”…, parodiant el sol.liloqui shakesperià del “to  ber or not to be”. De fidel, se n´és o no se n´és. No hi ha terme mig. 

Traslladant-ho a l´àmbit humà, és evident que no tot són flors i violes.  Al cap i a la fi, aquella dita del que “l´home és l´únic animal que  s´entrebanca dos cops en una mateixa pedra” escenifica i amaga una  gran veritat. Per contra, qui mai no et deixarà a l´estacada ni et fallarà  seran el llibre i/o el gos.  

Intentant acabar de perfilar la meva posició sobre el particular, vaig  de cara a tancar la columna amb un refrany xinès: “el cor sincer no  tem la prova del foc”. Som davant d´una afirmació contundent que  traspua. A la societat actual, sovint som en una dinàmica on el valor  de la paraula ja no es considera. Tot es vol garantir amb signatura.  Més aviat perquè el grau de desconfiança entre les dues parts d´un  acord no permeten tirar coets. Sense refugiar-me en aquella trista  frase –amb rerefons polític ultradretà– del “cualquier tiempo pasado  fue mejor”, massa sovint no em fio ni de la meva pròpia ombra. I  certifico que els amics ferms I de soc-arel, els compto amb els dit  d´una sola mà. Fa de mal dir, però –en aquest camp– hem anat  enrere com els crancs. Alguna vegada, mirant la nineta dels ulls  d´algun interlocutor, ja dedueixo –d’entrada– que em vol dur a l´hort.