“Al capdavall, tot és un acudit”

Aquesta cita té la paternitat d ́en Charles Chaplin (Xarlot). Justament el dia de Nadal, s ́escau el 45è. aniversari del seu adéu. Li tinc una gran estima. Al seu voltant, m ́emociona fer una confessió: jo acabava la carrera de periodisme mig any més tard del seu òbit. . Aleshores, ja feia gairebé tres anys que treballava al sector de les caixes d ́estalvi… I la meva gran il·lusió era poder bescanviar les finances per la comunicació (premsa, ràdio o TV). Malgrat intentar-ho, no me ́n vaig arribar a sortir.

Això sí, vaig convenir que li devia un bon reportatge. Profund i ben sentit. Un cop bastit, volia veure ́l publicat on fos. Sobretot, per a esbombar la fondària del seu missatge i la vàlua de la seva obra. El destinatari fou el diari local de la ciutat que em va veure néixer, on deuria caure al “calaix dels mals endreços”. 9 anys després –oh, sorpresa !– vaig tenir la sorpresa que veiés la llum, ajustant el contingut a la dècada de la seva mort. Potser el cap de redacció va tenir algun remordiment. Més val així !

En Xarlot havia marxat com un home menudet, senzill i estimat de tothom. De puntetes i silentment: “Jo no he estat altra cosa que això: un pallasso. No em tracteu mai, doncs, de filòsof o escriptor”.El més petit rodamón, el creador més intel·ligent de la història del cinema. Tot plegat, amb la rèmora d ́haver quedat orfe de pare als 5 anys i que la mare s ́hagués d ́ingressar en un psiquiàtric. Una vida, doncs, marcada per la creu, les calamitats i l ́angúnia. Per contra, ell traspuava alegria, somriure, i riallades.

Jo crec que ell fou el primer gran mite del cinema. Ho mantinc perquè som davant del primer gran humanista d ́aquest entorn. Es dedicà a llençar acusacions contra els prejudicis i la intolerància que fan del tot imposible la convivència humana.

Les seves pel·lícules aboquen un immens realisme psicològic, farcit amb els “ganxos” i les cabrioles d ́uns efectes còmics que encisaven la gent. Idea i imatge formen un tot compacte, essent el llenguatge un element purament circumstancial. Sempre amb el rerefons d ́un riure revestit de tendresa, sentimentalisme, emoció i ganes de canviar l ́entorn social. En el fons, un gran sociòleg !

Sovint, m ́adono que tal vegada sóc un pèl idealista. Més d ́un creurà que toco poc dempeus a terra. No ho sé ben bé, tot i que no penso pas canviar. Amb referents com el d ́en Xarlot, seguiré lluitant per un món millor…per a tots. No tan sols per a uns pocs. En el fons, com volia ell: el més entranyable dels pallassos. Un cop dit això, bones festes a tothom !