En les cerimònies de comiat d´algun familiar o conegut que ens acaba de deixar, sovint et trobes amb recordatoris que incorporen algun dels seus pensaments. Al meu entendre, tots ells molt densos, profunds i escaients. De servei, em permeto citar-ne un que trobo ben ajustat a la realitat actual: “el modernisme és l´actitud de qui no creu en allò que creu”… No està de moda presumir de creences. Molts polítics preconitzen un món laic, al cent per cent. La pròpia cúpula romana grinyola –de tant en tant– amb decisions sorprenents als volts d´aquest misteri: com ara la defensa, a ultrança, de les inhumacions davant de les incineracions (mentre instal·len, en alguns dels seus temples, columbaris de lloguer per a obtenir algun caleró).
Actualment, sembla ésser que estem –si fa no fa– al “fifty fifty” d´enterraments laics i religiosos. Podem dir el mateix respecte d´escollir un nínxol o un forn crematori. No crec gens ni mica que ens hàgim de d’aturar en aquest punt. Tampoc no té cap transcendència. Reprenent l´obra de l´autor referit, “una gran filosofia no és la que instal·la veritat absoluta, sinó la que genera inquietud”. Al cap i a la fi, “cada dia té la seva angoixa. Per tant, no cal anticipar la de demà”.
És ben lícit i respectable optar per qualsevol credo religiós o fer-ho pel no res. El que ja no m´ho semblaria tant fóra deixar-se portar per certs corrents populistes força buits, que pretenen “parir” ciutadans clonats d´un esquema únic. En aquest punt, Péguy deia que “hem de dir sempre el què veiem. Més difícil encara, ens cal veure el què veiem en realitat”. Sense cap mena de vergonya… Contra un possible aborregament col·lectiu, concretament “la religió cristiana és religió de desesperança. Si més no perquè desespera de la vida i tan sols té esperança en l´eternitat”. Reflexionem-hi seriosament.
En aquest cam, entenc que mai no s´hi val aquella tesi del “qui dia passa any empeny, En aquest camp, em sembla molt més ajustat i útil l´adagi del “tu rai que ets de faig. Jo sóc de cirerer i ben aviat moriré”. Per això, sempre sóc dels qui recomano llegir –de tant en tant– autors com en Charles Péguy. També Miquel Martí i Pol, Elisabeth Kübler Ross, Mario Benedetti, Pablo Neruda, Pere Casaldàliga, Mahatma Gandhi, Octavio Paz i d´altres. Tots ens esponjaran el cervell,amb pòsits de serenor. La mort només té importància en la mesura que ens fa pensar en la vida.
El que veig és que el cementiri creix menys exponencialment que tot el poble…potser un canvi de chip fóra adient. La mort grapa de viure!