El 12 de maig, la fibromiàlgia i la infermeria commemoren el seu dia, amb la figura de Florence Nightingale com a rerefons: una professional sanitària britànica, nascuda tal dia com avui (de l’any 1820). A més de patir aquesta patologia de base neurològica, va revolucionar la professió de les infermeres, creant-ne la primera escola.
Podem dir que comporta una mena de fatiga crònica. La pateix un percentatge que oscil.la sobre el 5% de la població. Majoritàriament entre dones de mitjana edat. Causa un dolor muscular general. Alhora provoca rigidesa i cert dolor en la palpació de zones d’inserció òssia dels tendons. S’associa també amb els símptomes d’astènia i insomni.
Encara hi ha molts dubtes al voltant de l’origen de la malaltia, que actualment no té cura, encara que existeixen formes de millorar la vida de les persones afectades. Fins i tot, pel seu desconeixement i dificultat de tractament, actualment hi ha professionals de la medicina que rebutgen l’existència d’aquesta malaltia. Malgrat tot, l’any 1994 va ser reconeguda per l’OMS.
La fibromiàlgia comporta una disminució important en la freqüència i tipus de tasques quotidianes, llargs períodes de repòs, limitacions físiques, nits d’insomni i cansament, absentisme laboral, problemes familiars, reducció en la quantitat de contactes socials, ús freqüent de fàrmacs i de serveis mèdics, canvis emocionals, ansietat, depressió o irritabilitat, problemes en la concentració i en el procés i recuperació de la informació.
El diagnòstic se sol fer excloent d’altres malalties amb símptomes semblants, com ara la fatiga crònica. És habitual la prova dels anomenats punts dolorosos per tal d’establir el llindar de dolor que presenta cada pacient en aplicar-li una pressió sobre un nombre determinat de parts del cos. En persones més vulnerables, l’estrès psicològic causa alteracions en les vies inflamatòries que regulen l’estat d’ànim i el dolor.
En aquest context, no hi ha una cura universal-tipus per a la fibromiàlgia. L’ajuda, però, de metges especialistes pot millorar un bri la qualitat de vida del pacient. Pautant-los alguns exercicis físics regulars –per exemple nedar o caminar– juntament amb algun complement farmacològic. També comunicar-se amb altres persones afectades pel mateix símptoma pot ser beneficiós de cara a l’autoestima personal de l’afectat.
Probablement,tot indica que l’origen és neurològic i que el dolor prové de desequilibris neuroquímics a nivell de sistema nerviós central. Per tot plegat, contra la tesi de l’adagi que diu allò de “a gran dolor, paciència major”, demano una gran dosi de comprensió envers aquest col·lectiu. Els hi anirà com aigua de maig.
