Hi ha països que celebren el dia dels avis. Com, pels nostres verals, tenim el dia del pare i el de la mare (19 de març i primer de maig). Tot té a veure en allò que la tradició catòlica prefixa pel calendari. A banda que primen potser més perfils i raons de caire comercial/consumista.
Per tant, tenim tot el dret a preguntar-nos per què —als avis— se’ls situa en segon pla.
Sovint, la classe política regira i s’omple la boca amb mots i conceptes rebuscats. La conciliació laboral n’és un d’ells. Quants anys fa que es parla d’ajustar i consensuar el calendari escolar amb un bri de rigor, coherència, seny i ajustat a criteris operatius vitals i moderns? De les vacances, en dic vagances.
No hi ha consciència del nyap que representa correlacionar la tasca professional dels pares amb atendre els fills quan el món educatiu plega veles. Tot i la crisi, el mercat laboral segueix el seu curs. Ben allunyat del rum-rum educatiu. Mai no hi ha bona sintonia entre els dos horaris. Arribats a aquesta conjuntura, sorgeix –amb una potència immensa, no ben ponderada– la figura dels avis. Sempre tenen el “casal” obert, a punt de solfa. Somrient d’orella a orella i amb un compromís amorosit que no té preu.
Paral·lel a tot això pot donar-se el cas d’un cert “abús” d’alguns pares, que “tiben” d’avis amb gran impunitat: un punt sobre el qual podríem demanar l’opinió a sociòlegs i mestres. Ficarien el dit a la nafra. En tot cas, el problema no queda circumscrit a l’estiu. Al llarg del curs escolar, ja no es tracta tan sols de dur-los a escola i recollir-los. Les àvies han de preveure la carta o “menú” (amb la feina que abans i després). A la tarda, si els dos progenitors tenen un horari laboral partit, correspon fer hores extres per garantir el funcionament de les tasques extraescolars: gimnàstica o esport, informàtica, música, ballet, pintura o qui sap què. Ací dissortadament massa avis fan de “cangurs” dels néts.
Reprenent, doncs, l’eix inicial d'un dia dels avis, no estaria de més projectar –en indrets públics de ciutats i pobles– un bon monument a la figura dels avis. Al cap i a la fi, un dia dedicat a ells passa molt de pressa. En canvi, la fibra sensible del nostre sentiment s'hauria de veure impel·lit a reconèixer, en justa mesura, una tasca anònima, silent, dura i indispensable. Aquestes persones grans que afronten la "tardor" de la vida mereixen això i molt més.