No és veritat que el poema èpic grec atribuït a Homer i que va ser titulat com Odissea i que narra el retorn d’Ulisses a la seva illa natal Ítaca on l’espera Penèlope i el seu fill Telèmac estigui de moda: l’obra més famosa d’Homer ha estat de moda sempre des que va ser escopida al món ja sigui pels déus o per la mandíbula popular del poble grec que, a través d’aedes i rapsodes, va omplir teatres i places amb la narració d’un heroi que destaca, no nomes per la seva força i habilitat amb l’arc i l’espasa, sinó gràcies a la seva astúcia que, als mediterranis de totes les ribes del nostre mar tancat i, sempre, amb problemes estratègics de dalt a baix, de dreta a esquerra, com ara el flux migratori incontrolat dels nedadors que han donat la volta a l’espigó d’El Tarajal amb el sacrifici humà de més de vint morts i una marea humana de, fins ara, més de 40.000 ànimes que volen arribar al nord i construir-s’hi un futur. I només aquesta acció puntual i massiva del segle XXI explicaria la vigència de L’Odissea d’Homer: el noranta-cinc per cent dels nedadors aventurers eren homes; per tant, podem imaginar milers de Penèlopes esperant-los angoixades a les llars d’on han sortit, acompanyades de les mares -Anticlea- o dels ancians pares -Laertes- o dels fills -Telèmac- que no en tenen notícies, només de confuses, a través dels déus o de les pantalles de televisió que capten les imatges mitjançant les antenes parabòliques alçades, com fumerals antics, damunt les teulades de les cases miserables (o no).
Deia José Ortega y Gasset que els clàssics, per ser-ho, les obres mestres per tal d’esdevenir clàssiques i universals, ens havien, literal, de plagiar. Ens havien de fer sentir que parlaven de nosaltres, del nostre dia a dia, de les nostres ànsies, de les nostres il·lusions, dels nostres desitjos més superficials o pregons. I açò és el que fa L’Odissea. Tal vegada l’obra literària mai escrita o narrada que millor hagi assolit aquest objectiu.
I, ara sí, som al barri de Gràcia, un dimarts de juliol, temps de la nostra navegació marítima, sentint-me més Laertes que no pas Ulisses perquè he comprat una entrada a les taquilles dels cinemes Verdi per només dos euros perquè ja tenc 65 anys -ai, mentre escric aquestes línies he llegit que s’ha mort Franco Baresi, també de l’any 1960!- i ja he entrat en una altra dimensió. És el que ha pretès el director de cinema Christopher Nolan -un lleó que, el dia que escric aquestes ratlles, coincideix amb el dia del seu aniversari: 56 anys) a l’hora de filmar les aventures d’Odisseu: absoluta llibertat creativa i tècnica ja que ha fet servir la gravació 100% en format IMAX (imatge màxima tot utilitzant càmeres, pel·lícula i pantalles gegants) de 70 mm combinada de manera estricta amb efectes pràctics i absència de CGI (imatges generades per ordinador). S’agraeix aquesta naturalitat davant l’abús de la Intel·ligència Artificial i els seus succedanis.
El resultat? L’hauria de dividir en dos apartats: entreteniment i capacitat de captar l’essència del clàssic d’Homer. En el primer segment, el resultat és un deu. Vaig xalar i em vaig deixar endur per les interpretacions, les imatges, el paisatge i els efectes especials que, sense arribar al mític Ray Harryhausen, el déu de la tècnica stop-motion (animació fotograma a fotograma) van ser sentides i contundents. El segon grill és el més discutible. Christopher Nolan és anglosaxó i tracta temes mediterranis que van originar la cultura occidental que ara pateix el supremacisme actual de la cultura anglosaxona. L’essència mediterrània, que no és superior ni inferior a qualsevol altra cultura, desapareix: hi ha poc sentit de l’humor, massa transcendència, poca sensualitat i, el més greu de tot plegat, una quasi absoluta absència de la fragància que fa d’Ulisses un personatge únic i mediterràniament universal: l’astúcia; un tret indiscutible confessat per la pròpia deessa Atenea. Aquest és el personatge que ens sostreu Nolan.
Em va deixar perplex que a l’escena del ciclop Polifem el director rebutgi el joc lingüístic que l’acaba salvant per astúcia i no per força. “-Ciclop, ¿em demanes il·lustre nom? Vaig a dir-te’l. Em dic Ningú, i Ningú m’anomenen, sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya”. Aquesta substància relacionada amb l’astúcia desapareix a la versió fantàstica i entretinguda de Nolan i, d’aquesta manera, s’allunya de la versió clàssica.
El que em posa la pell de gallina és que la cultura occidental actual sorgeix d’aquest paisatge mediterrani de marès i de la mar, d’oliveres i de mates, de calor extrema i humitat, d’illes i barrancs, d’algues i de sal, d’aigua escassa i de ventades que provoquen, al mateix temps, arbres vençuts a la terra i temporals a la mar i nàufrags que són rebuts, sense fer preguntes i amb hospitalitat, a les cases.