L’infern pot ser a la terra. Un militar marroquí, tal vegada un policia d’aquell país, amb uniforme i casc protector, és captat per un fotògraf o per una càmera de televisió alçant una pedra rodona de grans dimensions per damunt el seu cap en un gest amenaçador contra un immigrant il·legal -com si la Terra fos de qualcú- que puja pel pendent escarpat i veu com se li barra el pas a un paradís incert i desmesurat. No sabem -o jo ho desconec- si aquella pedra va ser davallada de damunt el cap del policia o el militar i si va impactar contra l’immigrant, la qual cosa, d’haver succeït, n’hauria pogut provocar la mort. Com que la imatge és impactant ha passat pel filtre de la verificació.
A Catalunya existeix una plataforma en aquest sentit anomenada Verificat i ha conclòs, per les aigües detectades, que es tracta d’una imatge sintètica. No acaba aquí aquesta fascinant superposició de capes de significat a través de les imatges que és -el gravat del porc i de la somera llaurant que el filòsof Kant va mal interpretar al seu famós llibre Crítica del judici de l’any 1790 arribant a la conclusió que era un costum arrelat a Menorca quan era simplement un fet puntual i, per tant, anecdòtic descrit pel viatger britànic George Cleghorn que, per la seva banda, els beneïts pal·lis, havia tret d’un gravat atribuït del capità Evert, a Lindemann: «[...] per molt que [l'home] es serveixi del cavall per a viatjar, del bou i fins i tot de la somera i del porc (com es fa a l'illa de Menorca) per a llaurar, tampoc aquí es pot admetre un fi relatiu de la naturalesa (per a aquest ús)»-, el tema d’aquesta secció periodística.
L’escena es pot perfectament ubicar i ha estat extreta d’un vídeo del 31 de juliol i, per l’orografia i els fanals, es pot assegurar amb total rotunditat que correspon a la població marroquina de Fnideq, el topònim àrab de Castillejos. Així es pot afirmar que la imatge està retocada per tal d’embellir-la i provocar major impacte -s’ha tornat viral- encara que ha estat extreta d’un vídeo real d’un fora pla -com els caçadors en la neu de Brueghel- centrat en unes imatges en primer pla que no són tan interessants des del nivell del periodisme i de l’espectacle informatiu.
Mai he cregut en fronteres. No he entès mai aquesta sacralització dels espais polítics i geogràfics. Tal vegada, aquesta manca de creença sigui deguda a haver nascut en una illa petita on l’única frontera és la mar i, l’única tanca amb fulles d’afaitar -les nostres aranyes marines, els vogamarins o els cap roigs d’espines externes verinoses- i fil de ferro sigui l’horitzó marí que és impossible de travessar. Les paraules són les pedres dels escriptors però les pedres totes soles, sense les paraules, sense la capacitat de diàleg i, per tant, de possible enteniment, no són res.
La imatge esmentada i comentada recorda un Sísif revoltat. Condemnat a l’infern amb el doble càstig d’haver de traginar una pedra de grans dimensions, pujar-la fins al cim d’una muntanya, davallar-la per l’altra costat i, així, eternament, tornant a començar. Idò, a la fi el rei de Corint s’ha pogut redimir i arravata la gran roca que brandeix el policia i davalla la muntanya amb la càrrega per tal de salvar l’immigrant que puja el penyal per tal de fugir de l’infern i arribar a l’edèn europeu. Cap dels personatges de l’escena no sap que Europa -un continent que deu el nom a la molt bella princesa fenícia que va ser raptada per Zeus que va enganar-la tot convertint-se en un mansoi toro de color blanc- no és un paradís a l’Àfrica encara que, pel que conten i per les ànsies demostrades pels joves immigrants, el Marroc sí que és un infern a la Terra.