M’agrada el mes de setembre perquè hi ha molts de dragons petits. Desconec el cicle reproductiu d’aquests rèptils que en castellà reben el nom polit i molt ben encertat de salamanquesas, però el mes que fa frontera amb la primavera d’hivern -no diràs mai tardor a Menorca si no vols que et posin un ull blec- se’n poden veure a tot arreu.
En cas que sigui un mes calorós -cada vegada més habitual per culpa de l’escalfament del planeta- s’atraquen perillosament a les piscines i, a vegades, fins i tot hi cauen o s’hi tiren amb desesperació: l’aigua és vital. Neden de forma molt graciosa dins la piscina però són incapaços de sortir a pesar de les formidables ventoses situades a les quatre potes.
Fa dos o tres estius, un petit dragonet gris hi va caure tal vegada encalçant un insecte. Va tenir la sort que vam triar la mateixa hora per banyar-nos i, abans que s’enfonsés, vaig atracar-hi la meva mà per no espantar-lo i observar la seva reacció. Amb descaro va nedar una mica més, va superar el canal i va pujar damunt la meva mà com si l’hagués confosa amb una illa.
El vaig observar mentre s’assecava. Vaig treure la mà de la piscina col·locant-la damunt la vorera com si fos un coster, un tobogan. Em pensava que el dragonet sortiria disparat fastiguejat pel contacte humit amb la pell humana però va alçar el cap, va estirar el coll, va estendre les quatre potes i va esperar que el sol del migdia l’assequés. Va transcorre una eternitat. Quan va estar sec del tot va córrer esperitat com si tingués una urgència i va anar a aquells llocs secrets i misteriosos on van els dragons.
