L’1 de març és establert com a Dia de les Illes Balears per l’Estatut d’Autonomia de 1983, commemorant així la data en què entra en vigor aquest Estatut i el nou de 2007. Aquesta “festa” representa a ulls de molts la celebració d’un marc jurídic que condemna les aspiracions dels pobles illencs, condemnats per tracte de subordinació a dependre del centre de l’Estat espanyol. Una subordinació filla de la Segona Restauració borbònica duta a terme durant la Transició espanyola. De fet, els illencs no han donat cap tipus de transcendència o tradició a la “Diada”, que s’ha basat en una sèrie d’actes estrictament institucionals. Açò pot ser degut a la inexistència d’un sentiment “balear” i de la ficció que representa la Comunitat Autònoma en si. És una festa explícitament autonomista i, per tant, regionalista, en tant que celebració del pacte de subordinació política.
Cada illa és, pel fet de ser comunitat política, un país. Cada illa té una Diada pròpia: el 17 de gener a Menorca, el 4 d’agost a Formentera, el 8 d’agost a Eivissa i el 31 de desembre a Mallorca. Diades que són, i si no són han de ser, de reivindicació popular, de reivindicació dels menorquins, dels formenterers, dels eivissencs (si es vol, dels pitiüsos) i dels mallorquins com a pobles que són; exercicis de sobirania.
Ara bé, es podrien cercar altres motius de commemoració per no perdre aquesta data tan… de març. Per exemple, es podria commemorar la revolta del poble de Menorca envers el govern espanyol del moment el 1810. Una revolta caiguda en l’oblit col·lectiu, pot ser per voluntat política, que suposà un moviment d’insurrecció popular i insubordinació civil que, en certa manera perdura. Les causes? Potser fou per les restriccions del govern, pel tracte colonial esdevingut amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta o per les ingerències en les institucions menorquins, potser fou per l’abolició de la franquícia comercial, per la imposició de la duana, per la progressiva pressió castellanitzadora, pels insults del nou bisbe castellà o pels incompliments del Tractat d’Amiens de 1802, pel qual Menorca canviava de sobirania – d’anglesa a espanyola – però no de condició. Menorca seguiria sent colònia, però passaria d’estar sotmesa a un poder liberal a un d’absolut.
La revolta esclatà dia 1 de març de 1810 a Maó i s’estengué ràpidament per tota l’illa. S’assaltaren les dependències oficials i les cases dels nous administradors espanyols i s’assoliren una sèrie d’objectius: l’expulsió de l’administració espanyola, l’expulsió del bisbe, la suspensió de les quintes i la suspensió dels drets de duana en són exemples.
Amb açò, Menorca esdevenia, de facto, independent. Ara bé, la nova aliança entre Anglaterra i Espanya impossibilitaria la demanda d’ajuda anglesa en defensa del nou estat.
Però, que hagués passat si Menorca hagués oficialitzat la independència política? S’hauria internacionalitzat el conflicte? S’hauria guanyat? Ja mai ho sabrem. La resposta en forma de repressió del govern espanyol fou titànica i aconseguí restablir l’estatus previ a la revolta. Explicant açò es vol reivindicar el següent.
No oblidem les lluites d’aquells que no fa tant tingueren clar que serem tractats com a realitat decisora o desapareixerem com a poble, no oblidem per deixar de ser un poble oblidat, ocupat i sotmès. Perquè avui perdura el fil conductor d’allò que es reclamava i que deixa clar que el millor que li pot passar als menorquins – i per extensió als formenterers, eivissencs i mallorquins – és que siguem noltros els que decidim sempre i per tot el que passa a Menorca – i per extensió a Formentera, Eivissa i Mallorca –. Hem de reivindicar-nos com a subjecte sobirà, hem de reafirmar-nos com a poble, perquè el dia que deixem de reivindicar serà perquè hem deixat de ser i existir o perquè hem esdevingut amos del nostre futur.
Joan Albert Pons i Bagur
Secretari d’Organització d’Esquerra Republicana – Menorca
