La histèria s’ha apoderat de la societat. En tots els camps de la vida quotidiana, política i social. Ja sigui pel nostre arrogant egoisme, ja sigui per la por que ens ha provocat la pandèmia, hem abandonat el món real i ens hem traslladat a viure al País de les Meravelles sense haver de menester llançar-nos de cap per la lloriguera.
Tothom vol erigir-se en la Reina de Cors i cridar ben alt: “Que li tallin el cap!” (“La Reina només tenia una manera de resoldre les dificultats, petites o grans”, assegura Lewis Carroll).
Els pressupòsits de la monarca de cartó han estat assumits pel poder, per qualsevol poder, i han substituït l’ètica i la moral que sustentaven la societat des de fa centenars d’anys. Sentim impassibles per boca de la Duquessa que “és l’amor que fa rodar el món”, però ens entra per una orella i ens surt per l’altra. Indiferència.
La Reina de Cors ha acabat guanyant la partida de croquet: “Primer la sentència i, després, el veredicte”. No vam creure al Gat de Cheshire que ens ho va dir quan vam llegir Alícia al país de les meravelles de Charles Dogson (1832-1898): “Oh, no hi pots pas fer res, tu, tots som bojos, aquí: jo som boig i tu ets boja”. Tots som bojos. Tu, jo i aquell altre. Tots. La nostra responsabilitat es veu atenuada, encara que només sigui una mica, perquè els més bojos i, per tant, més perillosos i irresponsables són aquells que ostenten el poder, qualsevol poder. Primer la sentència i, després, el veredicte.
Ho hem pogut comprovar de manera dolorosa i fefaent amb els presos polítics catalans que ja estaven sentenciats abans de la proclamació del veredicte, el desembre de l’any passat. L’obsessió pels caps va ser evidenciada per la vicepresidenta del partit de la Gürtel i de la guerra bruta de la Kitchen, Soraya Sáenz de Santamaría, quan va proclamar, des del preciós jardí madrileny i amb un flamenc sota el braç, que la seva policia corrupta havia “escapçat l’independentisme”. No s’han aturat. La lloriguera fa baixada i el forat està en condicions òptimes.
El president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, fa temps que ha estat sentenciat i, com és costum en el País de les Meravelles que és l’Espanya actual, molt abans de conèixer el veredicte. I tot per haver penjat una pancarta. Que què deia la pancarta? Tapeu-vos les orelles. Decanteu els fillets petits. Podien quedar traumatitzats encara que el text de la pancarta no formava ni tan sols una frase: “Llibertat presos polítics i exiliats”. Un llaç groc i la traducció a l’idioma de Lewis Carroll, el pseudònim de l’amic Charles Dogson. Per una frase que duu la paraula llibertat en el seu enunciat! Extraordinari. Meravellós. Genial.
No acaba aquí tot plegat. És com un torrent. Que dic, un torrent. Una lloriguera vertical. La bogeria no respecta el Temps o l’entén com el percep i el sent el Barreter Boig. Per tant, la bogeria pot retrocedir, anar cap a enrere. Pot tenir fins i tot efectes retroactius. Com més retrògrades i reaccionaris més intensa és la bogeria a la manera inigualable de la Reina de Cors.
Manuel Valls, regidor de l’ajuntament de Barcelona, ha impulsat una moció per retirar la Medalla d’Or de la Ciutat al dirigent històric i lluitador antifranquista Heribert Barrera. La Reina de Cors barcelonina, Ada Colau, s’hi ha afegit aplaudint i ha cridat: “Que li tallin el cap!”. Manuel Valls, que va ser condemnat per expulsar gitanos romanesos i búlgars quan era ministre d’interior francès pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ha acusat l’antic dirigent republicà de racista i xenòfob! La sentiu? Ada Colau continua cridant animada pel seu preciós Conill Blanc vingut del nord: “Que tallin el cap al cadàver de l’antic lluitador”.
Durant el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona el pregoner, el pallasso Tortell Poltrona i impulsor de l’ONG Pallassos sense fronteres, ha llegit una carta de Jordi Cuixart. Manuel Valls s’ha alçat del seu seient de regidor i ha abandonat l’acte al crit de –a qui us recorda?- “… això no és un pregó!”. Això no és un pregó o açò no és una crítica literària. En el fons és el mateix. Les reines de cor d’aquí i d’allà van cridant histèriques les seves consignes. Obtenen resultats encoratjadors i, sobretot, evidencien el seu odi, el seu desig de venjança, els seus complexos, els seus ressentiments que projecten cap a la societat amb la intenció d’emmetzinar-la i conservar així la cadira, el tron, el seu poder. Com més retrògrades, com més reaccionaris el seu crit esdevé més elevat: “Que els hi tallin el cap!”. No entenen que si tallen un cap que, l’únic pecat que ha comès ha estat pensar, i pensar de forma crítica, hi haurà un altre cap al costat que continuarà pensant i també de forma crítica.
M’agrada molt una frase que pronunciaven els pobles indígenes americans quan eren massacrats: “Ens volen enterrar i no saben que som llavors”. Aquest ha de ser el nostre crit. El seu? Ja el sabeu.
