“El pare de la música”

Sense ella no podria viure. Quan en parlo, per damunt de tot hi situo Johan Sebastian Bach. Per a mi, ve a ésser el seu “pare”. Es troba un munt d ́esglaons per damunt de tots els demés. El seu to, nivell, nucli, fondària, rauxa, rampell, toc, brunzit, qualitat i espiritualitat ultrapassen el què ens pugui oferir qualsevol altre autor de la història. És “massa” ! De fet, ja ho proclamava Robert Schumann en dir que “és l ́únic autor de qui els altres podrien treure ́m quelcom”.

Justament avui, s ́acompleixen 270 anys des que ens deixà. Mai no se n ́ha anat, però. La seva obra embolcalla, sedueix i enlaira l ́esperit de qualsevol moment de la nostra vida. Sort en tenim –ajudant-nos d ́Internet– que trobem al moment qualsevol peça emblemàtica que ens agradi escoltar: preludi, fuga, missa, ària, motet, sonata, suite, psalm, els 6 concerts de Brandemburgo, les 4 passions de Sant Mateu, Sant Joan, Sant Lluc i Sant Marc o les més de 200 cantates.

No em sorprèn que assolís un grau tan excelsament sublim. No endebades componia bo i pensant que “la música és una harmonia agradable en honor de Déu. L ́objectiu i raó final de tota música no ha d ́ésser altre que la seva glòria i l ́alleujament de l ́ànima. No essent així, no hi haurà música sinó gresca diabólica. Toco les notes tal com estan escrites, però és Déu qui fa la música”. Pencava guiat per un doble principi: “l ́harmonia està al costat de la pietat”… I “és la forma especial de la música el què mou el cor”.

Si hagués de suggerir l ́audició d ́un parell de composicions seves brutals, em decantaria per la “Missa en si menor” (BWV 232) i la “Passió segons Sant Mateu” (BWV 244)… Val a dir que aquestes sigles BWV equivalen a “Bach Werke Verzeichnis” (catàleg d ́obres de Bach, en alemany). Es tracta d ́una feina titànica desenvolupada pel musicòleg alemany Wolfgang Schmieder l ́any 1950. De fet aquest sistema d ́arxiu documental es va convertir en un estàndard universal. Tant és així que, a hores d ́ara, el fan servir acadèmics i músics d ́arreu. En qualsevol cas, plantejo fer-ho sense pressa, gaudint i assaborint íntimament tota l ́essència que s ́hi amaga… En el benentès que es necessiten, respectivament, un total de 2 hores i 6 minuts (per la primera obra) i 3 més amb 9 minuts (per la segona).

Igual com li ha passat històricament a algun altre crack de les arts, bona part de la fama li vingué atorgada després de morir. Una gran majoria de la seva producció musical era inèdita i només un petit nucli familiar molt pròxim era capaç de copsar la grandària i vàlua del seu llegat. Per exemple, “El clau ben temperat” s ́edità cinquanta un anys després. La mastodòntica “Passió segons Sant Mateu”, vuitanta…, gràcies a la brega d ́en Fèlix Mendelssohn.

Cent anys després de mort (exactament el 15 de desembre de 1850) res va constituir l ́anomenada “Bachgesellschat” (Societat Bach), amb la finalitat d ́editar el conjunt de totes les seves obres. Tot i així, la crítica musical està tipa de dir que el 90% dels concerts dedicats al “pare de la música” tan sols abasten –si fa no fa– un esquifit 10% de la seva prolífica producció.

Algú ho considerarà com una bajanada. En tot cas, la traducció del cognom “Bach” –des de l ́alemany– equival a “rierol”. Per a mi, la música d ́aquest autor és vida, esclat, embranzida, pau, serenor, bàlsam, pregària i netedat. Sempre que em sento alacaigut és un racó que m ́empeny com si es tractés d ́una autèntica farmaciola.

Gràcies, mestre !