Sempre he pensat que aquest és un valor cabdal i bàsic, sobretot, en la motxilla de qualsevol periodista. També ha d’ésser-ho en el conjunt de mortals pel que fa a relació amb el proïsme. Ve a ésser el seny per a prendre judici d’una persona o cosa i, alhora, la mà esquerra per a parlar o actuar. Podríem dir que defineix el do d’expressar-se amb un cert enginy, delicadesa i una ètica prudent, dins l’àmbit social.
En un entorn actual tan dominat per la digitalització, la telemàtica i les xarxes socials, massa vegades et trobes gent que mai no contrasta res. Es deixa seduir fàcilment per les anomenades “fake news”,que poden fer molt de mal. En aquest sentit, hi ha dues cites que trobo del tot genials. Corresponen a genis literaris del passat: Lope de Vega (“la major discreció és acomodar-se al temps”) i Shakespeare (“la major part del valor és la discreció”). Sense haver de fer cap comentari addicional a les mateixes, resta ben ajustat l’eix nuclear amb el que pretenc embolcallar el contingut de la meva columna.
Sense anar tan lluny geogràficament,definiria aquesta virtut amb una cita del malaurat Pere Calders: “van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties. Que ja pensaria a casa” . Correspon al seu llibre de microcontes ” que publicà Edicions 62 l’any 1978. Una obra on satiritza –finament i irònica– tots aquells que no saben reaccionar de forma coherent davant situacions sobtades i insòlites.
La situació summament desgavellada per l’aparició de la COVID19, de fa gairebé un any i mig, ha destapat el nivell prou justet de molts dirigents. Bastants d’ells s’ han encabit a l’arcada política de manera surrealistament sospitosa. Els fets han arribat a desbordar, alguna vegada, la seva pròpia capacitat de gestió. És en aquesta conjuntura que valdria la pena que tots ells fessin un exercici d’auditoria personal. Sobretot i si més no, en la vessant discreta de fer menys declaracions i “gruar” sense escarafalls, de cara a la galeria. La dita llatina del “res, non verba” comportaria grans millores copsades per la ciutadania. “A boca closa, no hi entren pas mosques“.
No tenint aquesta virtut al sarró, quanta raó tenia el gran faulista Jean La Fontaine quan deia que “res no és més perillós que un amic sense discreció. Fins i tot, és preferible un enemic prudent.” D´ell, estem festejant el quart centenari del seu naixement. Em ve com anell al dit. Quanta saviesa !
