Jo no soc ningú, ni en se més que ningú. Tal vegada és per açò que me costa entendre algunes coses. Com a espectador, un pot lamentar la desaparició d’un programa. Però com a participant, com algú que ha viscut des de dins el que passa darrere les càmeres, la sensació és molt diferent: és una barreja d’incredulitat, tristesa i, sobretot, incomprensió.
He tingut la sort de participar en el concurs “Jo en sé + que tu” fins a quatre vegades. Ho he fet amb amics, amb la meva dona, i fins i tot en una ocasió amb la meva filla quan tenia 11 anys en un especial Famílies per Nadal. En totes i cada una d’aquestes experiències he viscut el mateix: un ambient humà excepcional, proper, respectuós i, sobretot, autèntic.
No xerram només d’un format televisiu. Xerram d’un referent que ha surtit del plató per inspirar a alumnes de la UIB a fer la seva pròpia versió “jo se + mates que tú”, que ha arribat a les escoles de primària de Balears on han competit entre elles a la versió Júnior dels caps de setmana. Una cita obligada a les nits de cap d’any on famosos de la cadena competien en un especial benèfic. Un concurs modest, d’una cadena modesta i local, però que ha anat més enllà de “Ses Illes” per tenir espectadors fidels a Catalunya, Comunitat Valencina, i fins i tot a l’extranger! Xerran d’un equip que cuida les persones. De tècnics, càmeres, maquilladora, regidors, productors i un director, Angel Aguiló, que ho coordina tot de forma exelent, i que entenen perfectament que molts concursants trepitgen un plató per primera vegada. I, tot i així, aconsegueixen que tot flueixi amb naturalitat. Que els nervis es converteixin en rialles. Que l’experiència sigui, senzillament, inoblidable.
I al centre de tot això, un presentador com en David Ordinas, proper, empàtic i amb una habilitat especial per fer que qualsevol se senti còmode. Qui el coneix, ho sap. I qui ha tingut l’oportunitat de participar-hi, ho valora especialment.
Per això costa tant entendre aquesta decisió. Parlam d’un programa amb set anys de trajectòria, amb una audiència fidel i que, a més, ha sabut mantenir-se competitiu fins i tot davant grans formats de cadenes nacionals. No és fàcil aconseguir-ho, i, tanmateix, s’ha fet. Algú imagina que de cop es cancel.li “La Ruleta de la Suerte” o “Saber y Ganar”, que porten més de vint anys en antena, però que encara funcionen? Jo no…
Aquests dies he pogut intercanviar comentaris i opinions amb altres exconcursants, i el sentiment és compartit: desolació. No per nostàlgia buida, sinó per la sensació que es perd alguna cosa valuosa sense una raó clara.
Tant de bo aquesta decisió es reconsideri. I si no és així, almanco que quedi constància d’una cosa important: hi ha programes que funcionen no només perquè entretenen, sinó perquè connecten de veritat amb les persones. I això, a la televisió, no és tan fàcil de trobar.
Atentament, Jaume Palmer, “l’home més alt de Menorca”