Pensions i salaris representen els ingressos majoritaris que arriben a les famílies. Son les rendes del treball, que van perdent pes front les del capital dins la riquesa general, les que es converteixen en despesa movent l’economia – seguint les indicacions del Gènesi que diu “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Si a part de perdre importància davant el capital, ambdós no marxen paral·lelament a la inflació, es corre el risc de generar disfuncions econòmiques difícils de tractar, més encara si es produeix en una llarg període de baixa productivitat. Assistim a l‘Estat espanyol a una conjuntura en la qual les pensions recuperen poder adquisitiu, gràcies a diversos mecanismes puntuals habilitats al respecte, mentre que els salaris segueixen perdent-lo. Aquesta pandèmia no ha deixat tirats als treballadors, com a l’anterior crisi de 2008, però tampoc els hi ha permès pel moment ingressar al mateix ritme, a la par amb la inflació o per damunt d’ella. La revifada enguany dels preus, després d’un llarg període en baixa intensitat, encara ha empitjorat les coses a les rendes del treball.
Els pressupostos de l’Estat 2022 inclouen una partida de 7.000 milions d’euros per mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes. L’objectiu de l’actual govern ha estat rescatar-los de greuges del passat i a la vegada compensar-los-hi davant les darreres pujades dels preus. Això fa que les pensions hauran augmentat un 5% respecte a l’any anterior, desprès d’haver-ho fet un 3,24% el 2021. Podríem dir que els 10 milions de majors que reben la prestació estan a la par respecte als darrers anys.
Tres advertències. La primera, moltes pensions segueixen sent poc dignes per qui ha treballat tota la vida. La segona, el sistema de repartiment segons el qual els que treballen ara financen les pensions dels jubilats actuals no permetrà ni a mig ni a llarg termini dignificar tots els pensionistes. Ara per ara, hi ha 2,5 treballadors per jubilat, i al 2050 serà 1×1, sense tenir en compte que al 2035 la població jubilada haurà augmentat en un 30% i a 2050, en un 16,5% addicional, segons Airef. I tercera, que ens hem d’anar acostumant a la fórmula tripartida de percepció de les pensions: a) una pensió pública lligada als pressupostos de l’estat igual per tothom, inclosa dins els pressupostos generals; b) plans de pensió aportats entre les empreses i els treballadors, que ara incentiva el ministre Escrivá, basats en la productivitat; i c) plans privats que pacta l’individu amb una entitat que li fa rendibilitzar al llarg del temps.
Els salaris mitjans mensuals, per la seva banda, fins a 2018 havien perdut un 7,1% del seu valor des de 2010. Es va produir una lleugera recuperació entre el 2017 i el 2020, però durant el primer any de la pandèmia no van aconseguir recuperar massa valor front la inflació, malgrat els coixí dels ERTOS que han apaivagat la pèrdua de poder adquisitiu. La forta pujada dels preus a 2021 ha ampliat la bretxa. En mig de les revisions de l’escenari macroeconòmic per l’any que ve a què assistim aquests dies, les previsions per a 2022 indiquen un increment dels salaris no més enllà de l’1,5%. Les millors expectatives de l’IPC es situen en que no creixerà per sota de l’1,6%, mentre que el Credit Suisse, que sol afinar bastant, les dispara al 2.7%. Els sindicats ho veuen magra. Per ço, al pacte de la tanqueta de Cadis han forçat una mínima actualització salarial del 2% retroactiva des de gener de 2021. De ser certes aquestes dades, amb una inflació mitjana de l’1,6% anyal, els salaris mitjos dels espanyols s’haurien depreciat des de 2010 de més d’un 10%; de fet, han passat dels 1.850 euros nets mensuals l’any 2010 a poc més de 2.038 euros nets el 2021.
La productivitat que no avença
Amb l’entrada de l’Euro, al gener de 1999, la UE ens va demanar a uns quants economistes la realització d’un seguit de conferències sobre l’aplicació de la moneda única i els seus beneficis als països que s’hi havia adherit. Jo defensava aleshores aprofitar l’avinentesa per augmentar el valors del productes tant a la fabricació com a la distribució, de manera que permetés un millor arrodoniment. Luis de Sebastián, un dels millors economistes i col·legues que he trobat a Esade, em deia que més que cercar un millor arrodoniment dels preus, el que calia era fixar-se en que aquests i els salaris anessin sempre de la ma.
Malauradament, l’ingrés a l’euro no va aconseguir ni de lluny apropar-los a l’estat Espanyol. L’arrodoniment a l’alça dels preus no va produir cap efecte positiu de millora de l’economia; simplement una nova bombolla d’inflació. Tenia raó de Sebastián, perquè al cap i a la fi, si la pujada dels preus no respon a un increment real de la productivitat es fer volar coloms. Entre 1995 i 2018, la productivitat per hora treballada a Espanya només ha augmentat un 17,5%, menys de la meitat que a la UE (37,1%) al mateix període.
Això significa que els esforços realitzats per tirar endavant les reformes estructurals van massa lents. No creix suficientment l’ocupació de qualitat, ni a tota la població ocupada, i menys encara als trams més febles, joves i dones. Tampoc ho fa, per altra banda, l’estoc de capital invertit en maquinària, equipaments i infraestructures. Els passos inversors en la educació perden pistonada front els avenços realitzats al conjunt de la UE. I, finalment, la despesa en I+D a Espanya és de l’1,4% del PIB, enfront del 2,3% d’aquesta partida a la UE. En conseqüència, s’ha de dir que l’únic dels factors indispensables perquè augmenti la competitivitat que evoluciona a un bon ritme és la inversió en capital públic.
Si les pensions i els salaris no van de la mà, compassats amb la inflació, es deslloriga l’escenari. L’esforç realitzat en favor dels pensionistes no s’ha pogut traduir de la mateixa manera en els treballadors. La productivitat no ho permet en les condicions actuals. Quan s’escriuen negre sobre blanc les dades d’aquesta realitat i les enormes oportunitats que signifiquen per aquest país l’arribada dels fons europeus, crida l’atenció veure com molts dels actors públics miren cap un altre cantó, xiulen, no s’assabenten o entorpeixen directament els processos de consens, com si aquest no fos el comès més important dels darrers decennis.
.- Aquest és un article d’en Josep-Francesc Valls – Director Càtedra Escenaris de Futur Retail, Turisme i Serveis UPF-BSM i AMIC per a Menorcaaldia.com