–Com va arribar a aquest món del coaching?
–Jo vaig fer Pedagogia i un màster en direcció de centres educatius. Vaig fer de director d’institut durant 4 anys, desprès de deixar Balquena. A partir de deixar l’institut vaig començar a fer cursos de formació per a empreses, que van ser l’avantsala del coaching. Quan feia cursos de lideratge parlava de comunicació, de motivació, de com conduir millor a les persones… Però la gent d’aquests grups em deia: “sí, val, però jo per a ser un bon líder no necessito el mateix que els altres que han vingut al curs… que puc fer jo per a canviar”. I és aquí on entra el coaching, és el procés de canvi per aconseguir les habilitats individuals que ens portin a un objectiu.
–Quina diferència hi ha amb el psicòleg de tota la vida?
–El coaching és canviar coses. I trobem coachs que vénen de molts àmbits diferents, de l’economia, de la psicologia, pedagogs i investigadors. Si volem una ajuda orientada a aspectes com la millora del rendiment potser no ens cal un psicòleg. Però si volem entrar en la gestió de les emocions, serà millor un coach que tingui estudis de psicologia.
–Com s’entrena un coach?
–Hi ha una part de predisposició a l’autoanàlisi, a l’autocrítica i a treballar en un mateix aspectes com el creixement personal, l’estabilitat emocional, la coherència, la lógica, competències humanes.
–Tal com va la cosa, se’ls gira molta feina, no?
–Ara com ara, el cert és que s’ha reduït la clientela. Jo penso que hi ha dos motius, primer que el coach no és una despesa imprescindible, i després que la gent és reticent, per motius de salut, a desplaçar-se i tancar-se en un despatx a parlar durant una estona. Ho podem fer telemàticament, però no és el mateix, hi ha molts elements que s’escapen. A més, a la gent sempre li costa anar a un psicòleg o a un coach a dir que té un problema.
–Amb la crisi ha canviat la clientela?
–Jo encara no m’hi he trobat, però crec que passarà. Cada vegada hi ha més gent que està pitjor.
–Quins són els principals motius pels quals la gent busca els seus serveis?
–Els últims casos que tinc són una relació d’una mare amb el seu fill adolescent i amb el marit. Un altre és una relació d’una noia amb la seva parella i que no sap com fer-ho per ajudar-lo a ell, que no està bé. L’altra és una sòcia d’una empresa familiar on els problemes de la feina afecten l’entorn familiar. O el cas d’un empresari que es va sotmetre a les crítiques dels seus empleats i que va reconèixer que havia de canviar la seva manera de tractar a la gent.
–El coach sempre aconsegueix el seu objectiu?
–No, de fet un neguit que moltes vegades compartim amb altres col·legues és el fet de la gent que plega després d’una o dues sessions. I de vegades sense avisar. Això sol passar quan arribes al moment en què has acorralat a la persona contra el seu problema. Quan els poses al límit del precipici, no s’atreveix a saltar i volar, i llavors marxa.
–Quines habilitats s’han de tenir per a aquesta feina?
–S’ha de ser molt respectuós, no invasiu, s’ha de saber gestionar la relació des de la pregunta, mai s’ha de jutjar, mai s’ha d’opinar i mai s’ha de donar consells, cosa que pot semblar xocant a la gent. Ha de ser una persona amb intuïció, observadora, que sàpiga escoltar, intervenir el just, saber gestionar els silencis, estar obert a l’autoanàlisi.
–S’ha trobat amb algun cas de dir ‘això no hi ha qui ho arregli’?
–Hi ha casos en els quals dubtes de si tu pots entrar-hi. Una persona que veu al·lucinacions, per exemple, o que sent veus… hi ha determinats símptomes que estan diagnosticats com a malalties i que tu no els pots tractar perquè no ets ni psicòleg ni psiquiatre. Aquí s’ha de ser molt honest i dir que no. Els casos on tampoc hi ha res a fer són aquells que arriben perquè els han empès o mig obligat. Si la persona que ve no s’ho creu, no hi haurà cap canvi.
–L’objectiu és sempre fer un canvi?
–Sí.
–I si acabes descobrint que ja estàs bé com estàs?
–Això de fet ja és un canvi. Descobrir qualsevol cosa és una novetat. Jo tinc una clienta que des de fa temps li dic que no cal que vingui més, però ella diu que li va bé venir perquè aquí treu tota la negativitat que porta a sobre. Però sempre hi ha alguna cosa a millorar.
–Vostè treballa també amb grups, per a empreses. Quan el coach és una imposició de l’empresa, és més difícil seguir el procés d’acompanyament?
–Sí, és més complicat. Sobretot perquè no sempre el que es defineix com un equip és en realitat un equip. Per molt que el superior que et contracta et digui que allà tot va com una seda, no tot és com sembla. La dificultat del grup està en el fet que molt poques vegades els equips ho són realment i molt sovint no tothom s’acaba de creure el procés. Les actituds juguen molt en aquests processos de grup.
–Un líder neix o es crea?
–Jo crec que es crea. Un 80% es crea, no s’hi neix. Fins i tot en el ventre de la mare ja comencem a rebre influències, de negativitat, de positivitat, d’estabilitat… Desaprendre les coses negatives que ens han anat inculcant és tan important com aprendre el positiu que necessites per a ser líder.
–Què és un líder?
–Dins de les definicions de lideratge, una de les més acceptades és la del lideratge personal. Abans de pretendre liderar grups de persones, cal que sàpigues liderar-te a tu mateix. Això requereix un procés d’autoconeixement, identificar les teves actituds, les teves creences, ordenar i prioritzar els teus valors. I respondre a la pregunta del milió: Qui sóc jo? En la mesura en què tens més o menys assumits aquests aspectes, la gent et comença a observar i a prendre com a referent.
–Vostè és també escriptor. Utilitza els contes com a eina terapèutica. Quina opinio en té dels llibres d’autoajuda?
–Jo n’he llegit de molt bons i d’altres que són porqueria. Però sí que és cert, que moltes vegades hi ha propaganda al darrere. Jo intento evitar aquesta etiqueta pels meus llibres.
–Quins consells donaria per a suportar la crisi mentalment?
–El cas és que un coach no dóna consells. Personalment també sempre evito donar consells, és una cosa que em fa molta basarda.
–Li pregunto d’una altra manera. Com afronta vostè personalment aquests moments de crisi?
–Apago molt la tele, no em crec res, intento estar obert, investigar, marxo quan algú o alguna cosa m’angoixa. Evitar el discurs del ‘tot és una merda’. Tampoc cal fer volar coloms, però cal evitar que ens envaeixi el discurs negatiu. També hem de procurar estar més propers als teus, tot i que és difícil.
.- Aquesta és una entrevista d’en Pep Puig (Palau Informatiu) i AMIC per a Menorcaaldia.com
