Som davant d'una dita que pretén animar aquells que tot ho veuen negre. En el fons, tot té esmena o solució, malgrat que --de tant en tant-- no hi arribem a trobar vies de solució. La vida no sempre porta temes planers. Podem ensopegar amb situacions ben complexes i fos tardes. Les dificultats sorgeixen sobtadament sense esperar-les. Tard o d'hora, la clau que obre una porta determinada surt on i quan
res no t'ho fa pensar. Al meu entendre, tanmateix, jo sóc dels qui creu en la providència. No precisament en la bona sort... En aquest sentit, hi ha un passatge bíblic, atribuït a Sant Mateu amb el qual m'hi identifico plenament: "demaneu i us donaran. Cerqueu i trobareu. Truqueu i us obriran. Perquè qui demana, rep. Qui cerca, troba. I, a qui truca, li obren". Genial !
Amb paciència i anàlisi tot té solució. Com el famós cub de Rubick. Miraculosament, amb moviments adients i l´ajut d´unes mans traçudes, ens mostra les sis cares del color que correspon, de manera exacta. Poc a poc i bona lletra. "La paciència és una pasta que, com més se'n té, més se'n gasta". Sic.
En temes d'amoretes, podríem contemplar la recerca d'aquella mitja taronja que ens manca, quan no l'acabem de trobar. Ací, s'hi escauria l'adagi del "cada olla té la seva tapadora". Un nucli idèntic, si fa o no fa, al pedaç de qualsevol forat. Cal no confondre aquest refrany amb un altre de sentit ben diferent: "Sempre plou sobre mullat" i altres equivalents, amb un significat d'estar de pega.
Com a cloenda, remarco una veritat o realitat ben trivial: si una cosa té solució, per què preocupar-se i deixar-se envair pel neguit ? A l'inrevés, ens hauríem de recolzar i d'esperonar amb la creença --si la sortida es preveu com a inviable—que no en treiem res encaparrant-nos-hi. Anant assumint aquests esquemes a nivell íntim, tot se'ns projecta dessota una perspectiva més proactiva i animosa.
Després de la foscor, ve el jorn amb bona claror. Després d’un contratemps o una mala època, se n´albira sempre una de millor. Passat un cop de mar, esdevé la bonança. Quan arribem al final del camí, ens cal obrir una petita escletxa a l’esperança. No es pot tirar la tovallola. Hem de pensar que seguim endavant. Que tot està bé. Després d’una tempesta ve la calma...i sempre arribarem a bon port.
Tot forat té el seu pedaç
