Fa uns dies el director de VIA Empresa em va preguntar per què el fenomen Okupa no acabava de consolidar-se als Països Baixos. Des que visc en aquest país, no m’havia parat a pensar-ho. Pot ser justament perquè no existeix aquest corrent tant estès, tan consolidat fins esdevenir normalitzat com a Espanya. Com tampoc trobem persones demanant pels carrers, ni els top manta, ni les “màfies de l’almoina” que omplen carrers o trens de totes les ciutats espanyoles. M’he posat a investigar, he pogut parlar amb assessors, amb agents immobiliaris i amb alguns amics advocats perquè m’expliquin les raons per les quals als Països Baixos aquests fenòmens no existeixen o són simplement residuals.
Pot semblar paradoxal que, en un país reconegut per la seva mentalitat molt oberta, tolerant, amb coffee shops, prostitució legalitzada i moviment alternatius importants, no hi hagi un fenomen okupa. El sistema es basa en tres pilars importants que lluiten contra aquests fenòmens. El judicial, el social i el veïnal que actuen conjuntament, evitant que aquest fenomen s’acabi consolidant.
El més important de tots és el judicial, perquè garanteix que els altres dos pilars puguin actuar amb tota transparència, rapidesa i efectivitat.
Una de les coses que diferencia els Països Baixos amb Espanya és la rapidesa amb la qual es programen les vistes judicials i es dicten les sentències. Ja siguin en temes d’impagaments empresarials, sobre els que un dia escriuré, com en temes de violència, de conflictes familiars o socials, és molt excepcional que els casos s’eternitzin en els tribunals on les denúncies són ràpidament tramitades, jutjades, sentenciades i executades garantint que qualsevol problema tingui ràpidament una resposta i una solució.
Fins a la llei del 2009 sobre l’ocupació d’edificis abandonats, el moviment “okupa” no estava legalitzat a Holanda, però es tolerava sempre que un edifici estigués buit durant més d’un any.
Tot i així, la legislació holandesa ja era molt contundent amb l’ocupació d’immobles habitats. Els casos espanyols de persones expulsades de casa seva per okupes que han aprofitat l’absència per qualsevol motiu del propietari, és simplement impensable.
Fins a la llei del 2009 sobre l’ocupació d’edificis abandonats, el moviment “okupa” no estava legalitzat a Holanda, però es tolerava sempre que un edifici estigués buit durant més d’un any
Què passa si un okupa s’instal·la a casa meva a Holanda?
Una simple denuncia davant de la policia és suficient perquè la policia es personi a l’edifici amb una autorització judicial i desallotjar-lo. Si, a més, l’okupació es fa en grup i per mitjans violents, o el desallotjament no és pacífic, la pena de presó pot elevar-se a 32 mesos, amb un procediment ràpid i sentencies que inclouen l’embargament dels comptes o treballs per la comunitat, i així pagar els desperfectes que els okupes hagin pogut ocasionar.
Com he escrit en altres articles, aquest país es caracteritza per ser expeditiu, evitar debats estèrils i retòrics i eliminar de la millor manera possible, per totes les parts, els problemes plantejats.
La legislació holandesa ha promogut dues lleis importants i que conformen la base del sistema d’arrendaments urbans. Es tracta de la llei Wet Kraken, d’ocupació i d’immobles buits que data del 2010 i que va afavorir el desenvolupament d’una àmplia política sobre l’ocupació d’habitatges. La norma estableix que no es poden emprendre accions legals quan un immoble ha estat buit durant més d’un any. Però, en cas de no donar-se aquesta circumstància, la pena pot arribar a la privació de llibertat entre vuit mesos i dos anys. Aquesta pena tan elevada busca un efecte dissuasiu respecte dels possibles okupes. Per la seva banda, aquesta llei obliga el propietari a indicar a l’ajuntament que un determinat habitatge quedarà buida a curt termini. Si després d’un any, aquest no ha estat llogat, l’administració municipal podrà cercar un inquilí per a l’immoble. Fins i tot, té la potestat de forçar al propietari a fer reformes per millorar l’habitabilitat. De la mateixa manera, el propietari es veu obligat a assenyalar al municipi que l’habitatge ha estat llogat. Immediatament es posa en marxa un procés que informa als nous inquilins de l’obligació de l’empadronament.
L’altre llei que data del 2016 és la Llei Wet Tijdelijke Verhuur o de lloguer temporal que permet fer contractes d’arrendament a curt termini per un període de temps determinat amb un màxim de dos anys, tot i que la majoria d’aquests contractes són d’un any. Si el propietari no notifica la rescissió de l’acord, el contracte passa a considerar-se de temps indefinit tot i que l’arrendatari no té l’obligació de complir amb la durada establerta en el document. Per l’altra banda, aquests contractes solen incloure una clàusula d’ús personal urgent, que permet al propietari recuperar el seu habitatge en determinades i molt justificades ocasions. Quan vaig arribar als Països Baixos, vam llogar una casa. La propietària marxava per feina a l’Àfrica amb un projecte de 5 anys, però amb la possibilitat de què al cap d’un any pogués tornar si no aconseguia adaptar-se al canvi. I així va ser, al cap d’un any vam haver de mudar-nos.
Dins d’aquesta llei, s’inclouen habitacions subjectes a les mateixes disposicions que un habitatge complert. Estudiants, treballadors temporals, executius d’empreses multinacionals, inquilins que deixen la casa per obres, o persones en situació d’urgència són els destinataris d’aquest tipus de contractes. La legislació ha provocat que actualment, només un 2% dels habitatges del país estan buits. Diferents entitats, tant privades com públiques, han reconvertit espais abandonats en àrees industrials i ports en llocs habitables. Als Països Baixos, es poden trobar ciutadans residint en molins de vent, en esglésies rehabilitades, en apartaments o magatzems d’aigua reformats. Una manera d’aprofitar al màxim els espais per augmentar el parc residencial, del qual el 35% està destinat a habitatge social. A Espanya, tan sols arriba a l’1%.
Un altre aspecte important per tal de frenar el fenomen okupa és atacar les causes d’aquestes possibles ocupacions per part de persones en dificultat, eliminant així l’arrel del problema
Un altre aspecte important per tal de frenar el fenomen okupa, és atacar les causes d’aquestes possibles ocupacions per part de persones en dificultat, eliminant així l’arrel del problema. Per això, els ajuntaments i les administracions públiques disposen de recursos per ajudar a pagar el lloguer de l’habitatge de les persones que, per circumstàncies diverses, no arriben al mínim vital que se situa els 20.000 euros l’any. L’ajuntament és el responsable de coordinar i canalitzar aquestes ajudes a través d’una xarxa d’assessors personals, que estudien detalladament els comptes de les famílies per tal de valorar les necessitats financeres, ajudant a elaborar un pla d’ingressos, negociant amb els creditors, amb l’objectiu d’evitar al màxim que hi hagi desnonaments, talls de subministraments o qualsevol altre situació de risc d’exclusió. Al igual que per les sentències, les accions, resolucions, els pagaments són molt ràpids per tal de tallar el problema d’arrel. Tota una xarxa social que impedeix la creació de “bossa de pobresa” que podrien afavorí l’ocupació d’habitatge per part de persones oblidades per la societat. Aquesta ajuda té una contrapartida i es basa en la transparència i en la veracitat de les dades. Qualsevol temptativa de frau per part del sol·licitant provocaria la retirada immediata de les ajudes i la reclamació de les rebudes.
Aquest entorn social és un element clau en aquesta societat. Per això qualsevol actuació discriminatòria, per part de l’administració a l’hora d’acordar les ajudes a persones en situació de risc, no només és mal vista sinó que pot portar a la dimissió d’un govern, com ha passat fa poc més d’un mes amb el Govern de Rutte, acusat de discriminació amb un grup d’emigrants i condemnat a indemnitzar les víctimes i compensar les pèrdues econòmiques que han sofert.
Finalment, un tercer pilar que evita el fenomen okupa és el veïnat. En mes d’una ocasió he escrit sobre la importància que el veïnat té en el teixit social dels Països Baixos.
Saber qui són els teus veïns, a què es dediquen, d’on venen, són elements claus que ajuden a generar una certa tranquil·litat. Quan vaig arribar a Breda amb la meva família, la primera visita que vàrem tenir va ser la de la nostra veïna, amb un ram de flors, desitjant-nos en nom seu i del veïnat, la benvinguda al barri. Posant-se a la nostra disposició per qualsevol cosa que necessitéssim. M’he quedat sorprès quan ens va dir que tenia una clau de casa nostra per si un dia no hi érem i en cas de algun motiu o problema, havien d’entrar.
Aquesta xarxa veïnal es la que dóna tranquil·litat ja que quan vam venir a Barcelona per passar el primer Nadal, aquesta veïna que tenia la nostra clau, s’ocupava de recollir el correu i vigilar que tot estigues en ordre. Una costum que seguim mantenint en el nou pis, deixant al veí la clau quan viatgem a Catalunya. Una “vigilància” mútua que impedeix que qualsevol persona pugui “okupar” el nostre pis. Seria denunciat immediatament i desallotjat fins i tot sense la nostra presència.
Totes aquestes mesures socials, veïnals, però sobretot legislatives, són les que han permès reduir la taxa d’habitatges buits per sota del 2%. Espanya podria inspirar-se en la legislació per frenar el fenomen okupa i donar un ús útil als milers d’habitatges buits que hi ha al nostre país.
Amb la crisi del coronavirus i a les últimes mesures del Govern espanyol que podrien agreujar aquest fenomen de l’ocupació, hem d’afegir les dificultats que tenen a Espanya determinats col·lectius per accedir a un habitatge com els joves o les famílies amb pocs recursos.
Amb la crisi del coronavirus i a les últimes mesures del Govern espanyol que podrien agreujar aquest fenomen de l’ocupació, hem d’afegir les dificultats que tenen a Espanya col·lectius per accedir a un habitatge.
És evident que tot això no s’improvisa, ni es fa a cop de “lleis eslògans” per quedar bé en les properes eleccions. Tampoc podem pretendre que l’Estat ho solucioni tot mentre els ciutadans no es responsabilitzen de res. En aquest país només demana subvencions aquelles persones que realment les necessiten. No està ben vist i es un delicte greu, la picaresca molt “ibèrica” de demanar tot i que no ho necessito. D’aquesta manera, els recursos es destinen correctament.
El fenomen okupa té un vessant criminal però també pot amagar un origen social.
Si no solucionem aquest primer, mai acabarem amb els okupes delinqüents.
En aquest sentit, el model dels Països Baixos podria ser el referent on Espanya s’hauria d’emmirallar.
Molt per aprendre, però poques ganes de fer-ho.
.- Aquest és un article d’en Francisco M. López – Consultor a Profit & Margin Management i AMIC per a Menorcaaldia.com.