La igualtat real en termes de salari és encara una de les principals reivindicacions del moviment feminista. El decalatge entre els sous dels homes i les dones ja no es dona tant pel fet que elles cobren menys per la mateixa feina, que encara passa, sinó que és causat, principalment, per les condicions laborals i el tipus de contracte majoritari entre la població femenina. Contractes temporals, parcials involuntaris, i en definitiva, precaris, són més freqüents en dones que en homes, i això té conseqüències que s’arrosseguen tota la vida.
Així s’extrau d’un informe elaborat per CCOO-PV, mitjançant les dades de l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial. En el document, el sindicat assenyala que “la desigualtat laboral i la discriminació salarial cada vegada es deu menys al lloc de treball en si i s’explica més per la desigual trajectòria laboral d’homes i dones, que estan sotmeses a una cursa d’obstacles i barreres, sostres de vidre, desigual repartiment social i familiar de les tasques de cures”.
I és que les dones que accedeixen a una ocupació suporten una major precarietat en les seues condicions laborals, entre les quals destaca una major taxa de parcialitat, major taxa de temporalitat, menor permanència i antiguitat en l’empresa, interrupció de la seua carrera laboral per les tasques de cura de menors, dependents o persones majors, dificultats en els ascensos i promocions a llocs de responsabilitat, sectors feminitzats que compten amb salaris més baixos, segregació ocupacional i concentració en ocupacions poc qualificades, entre d’altres.
Aquesta situació és difícilment reversible mentre les tasques de cures continuen recaient principalment en la població femenina, que hui dia segueix sent la que més redueix la seua jornada i demana excedències per fer-se càrrec d’ascendents i descendents. És per això que el moviment feminista cada vegada dona més importància a les vagues de consum i de cures, per poder visibilitzar aquesta situació i fer conscient a la societat amb el lema “si nosaltres parem, s’atura el món”.
Una lleugera reducció de la bretxa
L’informe del sindicat revela que en els últims anys s’ha produït un descens gradual en la bretxa salarial al País Valencià. Un descens encara molt lleuger, que passa d’un 26,4% el 2012 al 21,6% el 2018, últim any de què hi ha dades. “A aquest ritme, el Parlament Europeu assenyala que tardarem més de 60 anys a aconseguir la desitjada igualtat retributiva”, afirmen des del gabinet d’igualtat de CCOO-PV.
Aquest últim informe encara no recull la incidència que la pandèmia ha pogut tindre en la bretxa salarial. Segons remarca l’organització sindical, l’ONU ja va advertir que la covid-19 podria revertir els limitats avanços en matèria de gènere i drets de les dones, la vulnerabilitat econòmica i social de les quals es veuria agreujada.
En la darrera Enquesta de Població Activa, publicada per l’INE, s’ha posat de manifest que elles han liderat la xicoteta recuperació del mercat laboral del darrer trimestre de 2021. Tot i que d’entrada això pot semblar positiu, realment el que amaga és que les dones treballen de manera més precària. Segons analitza Josep Lladós, economista i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), quan l’economia comença a reactivar-se augmenta la contractació temporal. I a més, en aquesta ocasió s’ha vist que també s’ha reactivat la contractació a temps parcial.
Aquests dos tipus de contractes recauen sobretot en dones, que encara són qui s’ocupen de les tasques familiars i de cures, i per tant, són més proclius a acceptar aquestos tipus de feines. Això demostra que aquesta incipient recuperació acompanyada del que per a Lladós és “fragilitat” i “incertesa” laboral, sol comportar pitjors salaris.
El 2018, el salari mitjà anual brut de les valencianes arribava als 19.235 euros, enfront dels 24.537 euros dels homes, la qual cosa suposa una diferència de 5.301 euros menys per a les dones. En termes temporals, podríem dir que al País Valencià les dones treballen gratis des del 12 d’octubre. És a dir, en una jornada de vuit hores, les dones treballen una hora i 43 minuts sense cobrar. O el que és el mateix, les valencianes haurien de treballar 79 dies més a l’any perquè el seu guany mitjà anual s’equiparara al dels valencians.
Al País Valencià les dones treballen ‘gratis’ des del 12 d’octubre
Cloti Iborra, la responsable sindical d’igualtat, destaca que “les dones ocupen majoritàriament determinats sectors feminitzats que tenen salaris menors que altres masculinitzats com podria ser l’industrial. En un sector concret, en analitzar les diferents ocupacions, les dones ocupen els llocs de treball amb menor remuneració” ha afirmat. Un clar exemple d’això són les conegudes com kellys, les aparadores de calçat o les emmagatzemadores de taronja valenciana.
Causes de la desigualtat salarial
A això és necessari afegir-hi la influència de la parcialitat de la jornada, tal com explica Lladós i corroboren des del sindicat. Segons detallen en el seu informe, el 74,4% dels contractes a temps parcial estan ocupats per dones, en la majoria dels casos de manera involuntària, la qual cosa determina cobrar un salari més baix. En aquest sentit, des del sindicat consideren imprescindible “començar a desmuntar el mite del caràcter voluntari de la jornada parcial”. Més de la meitat de les dones (52,2%) ho fan perquè no han trobat un treball a temps complet. Només el 20% al·leguen com a motiu la cura de xiquets o adults dependents i altres obligacions familiars.
Altres elements rellevants en la conformació d’aquesta bretxa són els complements salarials, que tradicionalment retribueixen aspectes com l’esforç físic o la disponibilitat horària, penalitzant les treballadores que, en assumir en solitari tasques de cura, competeixen en desigualtat de condicions.
CCOO-PV: “Cal començar a desmuntar el mite del caràcter voluntari de la jornada parcial”
Per a Iborra, el factor determinant és la jornada laboral: “Si homes i dones tingueren la mateixa distribució entre treball a temps complet i parcial, aquesta es reduiria a la meitat, però el 74,4% dels contractes a temps parcial són ocupats per dones”. Aquesta gran parcialitat és una mescla entre els treballs als quals poden optar i la necessitat en molts casos de reduir les seues jornades per a fer-se càrrec de criatures i persones dependents.
Afectació en les pensions
Segons explica Iborra, “la bretxa salarial és la conseqüència econòmica de la desigual inserció i participació laboral de les dones al mercat de treball, resultat d’una divisió sexual del treball encara vigent i d’una cultura patriarcal arrelada. A més, aquesta desigualtat determina també les bretxes tant en les prestacions com en les pensions”. La bretxa de les pensions al País Valencià se situa en un 34% en 2020.
La pensió mitjana mensual dels homes està en 1.133 euros i la de les dones en 747, la qual cosa suposa una diferència de 385 euros mensuals menys per a elles. És més, aquesta xifra suposa que la pensió mitjana mensual de les dones valencianes estiga per davall de l’SMI de 2020, que se situa en 950 euros mensuals. En el cas de la pensió per jubilació, la bretxa de gènere es va situar en el 2020 en el 34,5%, segons CCOO-PV. Això suposa que les jubilades valencianes cobren al mes 423,75 euros menys que els jubilats valencians. De nou, en el cas de les dones, la pensió de jubilació mitjana està per davall de l’SMI, i se situa en els 805,41 euros, enfront dels 1.229,16 que cobren els homes.
En definitiva, la discriminació salarial és el resultat de la major explotació empresarial i desigualtat laboral que pateixen les dones en la seua inserció i trajectòria en el mercat de treball, que al seu torn té el seu origen en la desigualtat social, cultural, educativa, en les tasques de cures, que suporten. La societat no ha assumit que la conciliació de la vida laboral i familiar, i la falta de coresponsabilitat en les tasques d’atenció i cures no són només responsabilitat de les dones i això té greus conseqüències en termes econòmics.
.-Aquest és un article de n’Anna Bellido i AMIC per a Menorcaaldia.com.