Sóc ex-alumne dels Maristes de Les Corts i he viscut intensament en les darreres setmanes les revelacions sobre els abusos a menors que s’hi han estat produint en els darrers 30 anys. Des que es va destapar el cas, desenes d’ex-alumnes han denunciat almenys cinc professors per abusos sexuals a menors. Es dona el cas que cap dels denunciats eren professors als que se solia odiar. Al contrari, tots semblaven bellíssimes persones i eren recordats amb afecte per tots els alumnes, excepte les seves víctimes, és clar.
Amb el prestigi que tenien, era impossible creure que fossin capaços d’actes tan abjectes. Potser per això, a pesar que hi havia hagut diverses denúncies, l’escola no va prendre cap mesura fins que un dels pederastes va confessar, i encara llavors es van limitar a acceptar la seva dimissió.
En aquests dies estic veient un cas semblant a Menorca. Un individu és condemnat per un cas d’assetjament a una dona per quatre jutges de l’Audiencia Provincial de Balears, condemna confirmada posteriorment per cinc jutges del Tribunal Suprem.
Però resulta que aquest senyor és metge, té molts pacients agraïts i molt bones relacions socials. Les seves amistats no el creuen capaç de cap mal comportament i estan disposats a creure tot el que els digui. I ell ho aprofita per defensar-se, presentant només algunes parts del procés judicial i sobretot desprestigiant la víctima i continuant d’aquesta manera el seu assetjament.
Gràcies al suport de tot aquest entorn i fins i tot de polítics de dreta i esquerra, dels que no es perden cap concentració contra la violència de gènere, el delinqüent esdevé un heroi i la víctima és la que s’ha d’amagar, com a culpable a ulls de la societat.
Tristament, aquesta és la societat on vivim. Ens queda molt camí per madurar.
Damià Obradó
