Ahir va fer 44 anys de la mort del mític cantant Elvis Presley. És difícil trobar una sola persona que no l’ubiqui.Conegut com el “rei del rock”, va convertir aquest estil musical en tot un fenomen de masses. Malgrat que sempre m’he manifestat “fan” de la música clàssica, em sento obligat a retre-li un petit homenatge mitjançant aquest article.
Aparentment, no li mancava res. Tenia carisma, estil, un bri de rauxa i un moviment sensual de malucs que embogia l’auditori quan cantava alguna de les seves cançons. Malgrat tot, la seva velocitat vital sovint anava passada de voltes… I potser ací se li va girar el cervell. Oficialment, consten causes cardiològiques a la seva acta de defunció, però tothom n’indueix la guspira prèvia. De fet, hi ha un pensament seu que gairebé ho certifica: “la veritat és com el sol. Pots tapar-lo, però no se n’anirà pas”.
En qualsevol vessant de la vida, no va gens malament un punt d’ambició. El pitjor del cas passa quan s’accepta un desordre en la pròpia escala de valors. Un fet que mena les persones a idolatrar el diner, situant-lo com a motor conductual del propi esquema. Llavors, tot se’n va en orris si no trobes un amic com cal que fa per redreçar-te. Situant aquest perfil en la vida del cantant podrien arribar-se a entendre gran part dels seus condicionants.
Reprenent un altre pensament del propi Elvis, em sobta entreveure com no va ésser capaç d’interioritzar que “no serveix de res arribar als 90 anys si en malbarates 89″. En aquest punt, la mateixa música el podia haver ajudat a bastir un futur ben esperançat. Quina pena de tot plegat ! La buidor de la fama i la fortuna mai no haurien d’engarjolar l’essència de la personalitat humana. De fet, en qualsevol circumstància,”no és pas allò que tens el que fa que la gent t’admiri. És qui ets”.
Per contra, en canvi, admiro la fondària que atresorava el seu cor. Fins el punt que una de les seves màximes remarcava la necessitar de donar sentit a la vida. Concretament, referia que “val la pena fer quelcom que la gent recordi”. Podria semblar una tesi prou simple. Tanmateix, palesa una fondària impressionant. Gairebé una mena de perseguir la immortalitat un cop el cos ha finit.
Expliquen que el seu darrer àpat foren quatre boles de gelat i sis galetes de xocolata. La veu dorada del “rock and roll” mundial s’havia esvaït després d’un més que tortuós pas per aquest món. Envoltat d’èxit, decadència i adulacions. Per a gaudi dels seus incondicionals, em permeto cloure el meu escrit llistant 6 peces inoblidables. Gràcies a Internet, no serà gens difícil evocar-les i taral.lejar-les:
- My Happines (1953)
- That’s all right (1954)
- It’s now or never (1960)
- Can’t help falling in love (1961)
- Suspicious mind (1969) i
- Burning love (1972)
Mai no hem de deixar que un mite com aquest deixi de viure. Depèn totalment de nosaltres.
