El grup musical La Trinca –amb la seva sornegueria habitual– feia la conya de traduir adagis del país bo i tirant pel dret. A tall d´exemple, qui no recorda allò del “soplar y hacer botellas” ? (pel “bufar i fer ampolles“, és clar). A partir d´ací, he triat un títol que molta gent desconeixerà…
…M´explico: imaginem aquell gest de desaprovació que fem posant la llengua a la part inferior del paladar, recolzada a les dents. De sobte, la fem baixar per a fer un soroll com de “txsstt”. És allò que els castellans en diuen “chasquear la lengua” (al principat, “tocar l´ase“). Òbviament, activant la traducció castellana en format Trinca, ningú ens entendria allò de “tocar el asno”. Ja, ja, ja !
Fet aquest preàmbul, entro en matèria del tema que vull exposar. En concret, dins del món dels mitjans de comunicació, cada dia que passa m´indigno més. No sé pas si ens fan veure a galet, ens prenen el pèl o estem ben estabornits.
Cito tres exemples:
- publicitat dins dels noticiaris audiovisuals: de fa uns quants anys, hi ha una normativa/legislació europea que la prohibeix taxativament. Sense enumerar –un per un– diferents canals, és evident que la direcció de les respectives cadenes s´ho passa pel folre del clatell. Posteriorment, es cobreixen l´esquena bo i argumentant que ho fan per a separar la informació general de la esportiva o la de l´oratge.
- sense abandonar aquest mateix entorn, hi ha periodistes i presentadors que es venen per quatre llenties. Què vull dir ? Considero inadmisible que es presentin a fer d´actors de l’espot publicitari per a anunciar productes del tipus que siguin. Altrament, un té dret a pensar que no deixa d´ésser un sobresou.
- concretament en el sector televisiu, recordo perfectament –en les classes de l´assignatura TV, a la facultat de Ciències de la Informació, durant la carrera de periodisme– la persona i propostes del professor Sergi Schaff (traspassat el 3 de gener d´enguany): les notícies s´haurien de donar asseguts en una taula de despatx, amb el portàtil davant, per a poder seguir el fil del guió…
- …no essent així, et trobes una autèntica desfilada de models –sobretot femenina– amb faldilles més curtes del normal (o escotades) i/o sabates d´un taló marejant. Tal vegada em preguntaria –fent sorna– si es volen emparar en la tesi del comunicòleg Marshall McLuhan: “el mitjà és el missatge”. Què és més important,el nucli o l´embolcall aleatori ?
- encara un darrer tema, no menys descarat: tot i admetre que la premsa escrita necessita recolzar-se en l´empenta/recolzament econòmic dels anuncis, la temàtica de les portades falses (integrals o al 50%) em treu de polleguera. Vénen a ésser quatre –o dues– pàgines publicitàries, del mateix tamany que el propi diari…embolicant el producte totalment. Els caps de setmana, quan vaig a comprar el diari i em trobo amb aquesta desagradable sorpresa, l´arrenco, la rebrego amb les mans, reduint-la a la mínima expressió i la deixo a la paperera del quiosc.
Algun lector podrà pensar –després d´aquestes reflexions– que sóc una mica torracollons. No hi puc estar d´acord. Tan sols, com a consumidor, vull defensar els nostres drets… I demano/exigeixo que la legislació es compleixi, sense fer-se l´orni, mirant cap a un altre costat. No essent així, em pertoca “tocar l´ase” i practicar la rebequeria.
… totalmente de acuerdo… salvo en la apreciación sobre las faldillas o escotes, suena violentamente casposo, ridículamente de sacristía… por lo demás es cierto, y casi añadiría que últimamente vemos a mucho presunto comunicador que ya no se limita a ser un busto parlante y darnos información, sino que se atreve a torturarnos con sus opiniones privadas, haciendo apologética de la manera de pensar suya o del particular sesgo de su cadena… y con ello muchas veces insulta, desprecia o siembra dudas sobre tal o cual político, o manera de trabajar de tal o cual ministra… los “grandes comunicadores” han fenecido, ahora tenemos a los esparcidores de mierda por encargo, a sueldo de oscuras corporaciones o lobbies de presión, a los que les viene bien iniciar bulos y se sirven de estos falsos periodistas que parecen haber vendido su praxis al diablo y tanto les da, si les pagan bien… qué tiempos tan tristes… luego dicen del Congreso y las formas…