Un immens desencís

No combrego amb cap dels dos màxims exponents polítics del bipartidisme espanyol. Tenia, tanmateix, la remota esperança que la moció de censura que va fer plegar en Mariano Rajoy facilitaria un tarannà més com cal al seu successor (en Pedro Sánchez). Al cap d´uns mesos dalt de la trona, mentre escric aquest article –just quan acaba de convocar eleccions generals pel 28 d´abril– concloc que no n´encerta ni una. M´ha decebut totalment, de cap a peus. Dit d´altra manera, sense voler carregar tan sols en contra d´ell, estic convençut que ens governa –arreu– gent amb massa poc nivell. Demostren que són molt curts de gambals.

Sense anar més lluny, cenyint-me a qui teòricament remena les cireres a hores d´ara, d´altra manera no puc interpretar la decisió de fixar la convocatòria d´eleccions generals pel 28 d´abril. Per diferents motius. El primer de tots perquè sempre es deixa condicionar pel pensament dels seus anomenats “barons”: allò que algú va qualificar d´un autèntic cementiri de “mòmies polítiques”. Entre ells, Felipe Gonzàlez, Emiliano García Page, Guillermo Fernández Vara, Francisco Javier Lambán, Javier Fernández, etcètera.

Posat a citar altres arguments que avalin la meva tesi, què ho fa que no hagi demostrat el seny d´agrupar (o encabir) la consulta el dia que ja es trobaven fixades les eleccions municipals ? Encara que tan sols fos per allò d´un superimportant estalvi de costos. I més ara que el dèficit públic s´enfila de manera suïcida a límits esparverants. Com podrà justificar la duplicitat d´una despesa electoral en menys d´un mes ? Vol retornar, tal vegada, a la tesi pepera del “España va bien”?

S´han parat a pensar –ell i la pinya dels assessors que l´envolten i l´ aclamen– que bona part de la campanya electoral s´escaurà dins el període de Setmana santa ? Malgrat que algú em retraurà la total dissociació entre temes polítics i religiosos, com “entabanaran” una bona part del personal…quan massa gent serà fent vacances primaverals ? És que no el paguen per a pensar ? E

n algun moment considerarà/valorarà els altíssims percentatges d´abstenció d´allò que els ianquis van batejar com “the silent majority”? D´alguna forma dóna massa facilitats als grupúscols ultradretans i populistes… La qual cosa podria comportar –en una situació hipotètica– una aliança de vots de gent alineada amb opcions fastigosament repel·lents. Llavors, hi haurà plors i cruixir de dents, però ja serà tard. Els drets socials de classes desfavorides, immigrants, discapacitats, pensionistes, estudiants i altres indrets trontollaran. Ni això el fa pensar mínimament ?

No m´interessa gens ni mica el pensament que pretengu exposar en el llibre “Manual de resistencia” que acaba de treure al mercat. Jo no seré un d´aquells als qui pugui engalipar, per moltes i variades raons. Després de no aclarir l´embolat de la seva tesi universitària, tinc el dret a malpensar que podria no haver-lo escrit ell mateix… Alguns crítics apunten la figura de la periodista Irene Lozano (actual secretària d´estat de l´Espanya Global) com aquella que podria ésser darrere de l´entrellat. Amb el greu afegit d´unes declaracions recents (a la cadena britànica Sky News) on ha tingut la santa barra d´equiparar la volació amb el referèndum independentista català…

Si en Pedro Sánchez fos coherent i fes palès un mínim de coratge, les potes del tamboret on s´asseu la persona que ha pronunciat aquesta infàmia s´haurien serrat mitjançant una destitució fulminant.

Plantejo, finalment, prendre actituds de seny i coratge. Hem d´inflar el velam d´un vaixell esperançat amb ànims d´engegar a dida tots aquests polítics inoportuns i justets que difícilment mereixen ocupar càrrecs on el poble pinta ben poc. Justament per això, reitero que tinc un immens desencís.