Amazon disposa d’algoritmes que avaluen el rendiment dels seus treballadors i analitzen de manera més o menys permanent i continuada si cada persona concreta du a terme les seves tasques dins els paràmetres esperats. Per exemple, si un repartidor fa els lliuraments a domicili dins els terminis de temps que la mateixa màquina ha calculat. El resultat assolit pot portar a aquests robots a decidir si un repartidor concret rebrà més o menys ordres de repartiment, o fins i tot si se l’ha de donar de baixa de la companyia.
Aquesta mateixa setmana Bloomberg ha explicat el cas de Stephen Normandin, un d’aquests repartidors que ha estat acomiadat de la companyia sense que cap persona humana li hagi dit res ni l’hagi volgut atendre. Senzillament va rebre un seguit de correus electrònics generats automàticament. Ell argumenta que li varen encarregar lliurar productes de matinada dins un complex d’apartaments que a aquelles hores tenien tancat l’accés. No va fer els lliuraments i l’algoritme va començar a prendre nota, això es va anar acumulant dins un expedient que ja era dolent i al cap d’uns dies va rebre un correu, també de matinada, on li comunicaven que estava acomiadat.
Un correu electrònic firmat per unes inicials que no queda clar a quina persona poden correspondre. Un correu electrònic que si el contestes, reps una resposta tan genèrica que sembla clar que també ha estat escrita “pel sistema”. Si truques també t’atén una màquina: prem l’u si vols no sé què, dos si vols no sé què, tres si vols no sé què… per acabar no parlant amb ningú (això ja ho coneixem també a les nostres latituds).
El resultat és que ja tenim aquí la nova realitat: et contracta una màquina, et gestiona una màquina, t’avalua una màquina, i t’acomiada una màquina. En cas de queixa, t’atén una màquina. I si no, també. Però qui es fa ric no és una màquina, sinó un màquina. Un crack. Un fenòmeno. Un perla. Algú que sap com funcionen les coses, i no en vol saber res de com haurien de funcionar. I com s’ha fet ric, per a molts és un heroi. Algú a emular. Un model a seguir.
Doncs no. Prou. Reivindiquem als empresaris. A la gent que té un negoci i pertany a la seva comunitat, que genera llocs de treball al seu entorn i tributa a casa seva. Abans en teníem forces, però amb el temps la majoria s’han venut les seves empreses i ara els seus fills gestionen fons d’inversió i propietats immobiliàries. Ja gairebé no queden empresaris. Són un bé escàs, i cal protegir-los igual que el rinoceront blanc, el linx ibèric o l’os polar.
.- Aquest és un article de Genís Roca i AMIC para Menorcaaldia.com