En Joan Pons ens fa ballar el cap una altra vegada. La setmana passada haviem de trobar un esclau de bronze i ara ens demana on és una Verge pel-roja a Menorca. Ens dona com a pistes a seguir quin podria ser el seu origen. Però sabem on és?
15.-ON HI HA UNA MARE DE DÉU PÈL-ROJA?
La representació de les figures de les primeres etapes del cristianisme han dut als pintors, als escultors, als escriptors, als historiadors directament a un dilema de difícil solució. Com representem aquestes figures cabdals -Jesucrist, la Verge Maria, els apòstols…- sense faltar a la veritat històrica -eren de la regió de Palestina, del nord de l’Àfrica, i per tant amb trets racials semítics- i, al mateix temps, cercant una identificació amb els creients locals que necessiten sentir-se propers a aquestes figures també des del punt de vista dels trets fisonòmics. La majoria de cultures religioses han optat per la segona solució. Sense miraments i sense rigor històric han adaptat els rostres, els cabells i el color de la pell per fer-la coincidir amb els rostres, els cabells i el color de la pell de la població dominant. D’altres, encara que sigui de manera puntual i tal vegada fins i tot accidental, han fet una excepció i s’han saltat aquesta norma més o menys universal. En el cas de les verges és famosa la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, coneguda com la Moreneta, que mostra uns trets netament africans. Hi ha d’altres verges negres als Països Catalans com ara la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca, que es poden veure com un contrapunt positiu a l’esclau negre del Museu Diocesà de Menorca. Idò bé, a la nostra illa es pot contemplar una Mare de Déu pèl-roja. Són suposicions sense base destinades a embullar encara més la troca. A Menorca és present aquesta fisonomia pèl-roja encara que no sigui molt freqüent i que és fruit de les dominacions angleses gaudides durant quasi cent anys, al segle XVIII? És possible que l’escultor volgués homenejar aquest període de la història? O és una llicència del mateix escultor o una simple indicació del propietari que va encarregar l’obra? Suposicions, com he dit, fum de formatjades. Perquè el que ens interessa en aquesta secció és: on hi ha una Mare de Déu pèl-roja a Menorca?
SOLUCIÓ AL CATORZÈ ENIGMA.
ON HI HA L’ESCULTURA DE BRONZE D’UN ESCLAU?
A Ciutadella. Al carrer del Seminari nombre 7. Al Seminari Conciliar de Menorca. A la col·lecció del Museu Diocesà de Menorca que inclou el meravellós claustre de sant Agustí i l’església a reformar del Socors de concepció renaixentista i que és una experiència estètica de dimensions colossals que et transporta a d’altres esglésies d’Itàlia; de Venècia, Nàpols o Palerm; l’alè de l’art i de la història. Un museu poc conegut i que compta amb una col·lecció d’història natural amb peces singulars com ara l’esquelet d’una balena o un vampir dissecat. En una sala anterior trobarem la gran estrella. La figura de bronze de petites proporcions del segle I o II després de Crist, època romana, que representa un esclau totalment nu i en una postura de descans que duu una corda al voltant del coll. La contemplació és impressionant. Si l’espectador fa l’exercici d’imaginar-se que rere les formes negres hi va haver un esclau de veritat l’efecte llavors és estremidor. El creador de la figureta -sí, la mesura importa, si aquesta peça metàl·lica tingués les dimensions d’un colós seria l’obra artística més important de Menorca- aconsegueix reflectir, unir en el bronze, tots els sentiments que un esclau pot arribar a sentir: por, humiliació, submissió, seducció i fins i tot l’esperança de deixar enrere un estat que cap persona vol sentir. La corda que envolta el seu coll és tan simbòlica com real. Representa la mà immisericorde del propietari que l’autor de l’obra ha fet desaparèixer de l’escena per la tècnica narrativa de l’el·lipsi. O fins i tot de l’iceberg. Ens obliga a centrar la mirada en la figura humiliada de l’esclau però suren com àtoms d’energia i d’expressivitat les figures que envolten l’esclavatge i que normalitzen la situació més cruel d’un dels episodis més vergonyosos de la humanitat que va durar fins al segle XIX i que va tenir el protagonisme de Menorca en el tràfic d’esclaus al port de Maó. El Museu Diocesà de Menorca. Una visita imprescindible que ha de fer tot visitant a la nostra illa o tot menorquí que estimi l’art. El crit de socors de l’esclau sembla haver-se materialitzat en la monumentalitat d’una església.