En el món del futbol hi ha clubs i competicions que actuen com a grans atractors de talent de clubs de menor prestigi i de països on les competicions no brillen amb tant de prestigi, ni generen el mateix volum de negoci. Tenim, per exemple, LaLiga (Barça, Reial Madrid), La Premier League (Manchester City, Chelsea), o la Sèrie A (Juventus, Milà, Inter) per citar algunes competicions i clubs.
Amb l’adopció massiva del teletreball que les companyies tecnològiques (i, especialment, les productores de programari) van dur a terme aquest any passat per a mantenir la seva activitat durant el confinament, s’ha començat a donar un fenomen similar entre les empreses tecnològiques, les quals busquen contractar talent en qualsevol lloc del món, ja que el teletreball no només ha arribat, sinó que s’ha quedat.
I és que, d’assignatura pendent dins el món de la indústria, una cosa que sempre “s’havia de fer”, però mai hi havia temps per a organitzar-ho, ha passat a ser la forma de treball habitual en moltes posicions, generant una dinàmica de la qual resulta molt difícil, sinó impossible, tornar enrere.
Viure i treballar en dos països diferents
Un programador que viu a Espanya, Portugal, Itàlia o Grècia, pot treballar per a una companyia britànica, suïssa, sueca, alemanya o francesa, i cobrarà un major sou que els seus companys que treballin en territori nacional, ja que el nivell de vida en aquests últims països i, en conseqüència, els sous que ofereixen les seves empreses, són superiors als que pot oferir una companyia local.
“Enguany ja he perdut tres treballadors a mans de companyies de països en els quals es paguen millors sous. Els treballadors continuen vivint aquí, però cobren més, i en conseqüència, tenen un sou superior per fer la mateixa feina”. Qui afirma això és un alt executiu d’una empresa tecnològica amb seu a Catalunya que prefereix mantenir la seva identitat en l’anonimat.
“L’única solució que he trobat és, òbviament, apujar sous”, explica, amb un deix de desesperació en la seva mirada, i després em revela que el problema és més seriós del que sembla, i que tem que anirà in crescendo en els pròxims mesos i anys.
Les nostres empreses poden ‘passar fam’ en el futur
Efectivament, és més seriós perquè això significa que creixerà la dificultat perquè les nostres empreses tecnològiques trobin talent local, havent de suplir-ho amb talent de fora, d’altres països en els quals els salaris siguin inferiors als d’aquí, però també en competència amb les mateixes companyies foranes amb les quals competeixen aquí, i amb el mateix hàndicap que els clubs de futbol petits enfront dels poderosos: els altres poden pagar més.
La figura del ‘nòmada digital’ tampoc aporta una solució al problema, sinó més aviat al contrari, ja que al cap i a la fi, són perfils de fora que treballen també per a empreses de fora, però que aprofiten els preus inferiors del sud d’Europa per a establir-se per teletreballar. L’únic benefici que aporten és que paguen impostos i consumeixen (lloguer d’habitatge, menjar, etc.) al nostre país.
Un problema que no és nou
Fa alguns anys, parlant amb un directiu de l’operadora britànica Truphone – empresa que ofereix un servei internacional reunint en una sola SIM números de diversos països i connectivitat de dades -, li vaig preguntar per què la seva empresa tenia un centre de desenvolupament a Oeiras, als afores de Lisboa.
La seva resposta va ser demolidora: “pel preu d’un enginyer al Regne Unit, puc pagar a dos de Portugal. I, a més, allà es viu molt bé”. Coincideixo amb ell, sobretot en aquesta última part de l’anàlisi. Però, ja llavors em va assaltar el dubte: aquests enginyers, probablement amb bones qualificacions, no els aprofitarà cap empresa portuguesa, per la qual cosa la riquesa que generin a la companyia s’acabarà anant per a la Gran Bretanya.
Pa per a avui, fam per a demà. És un problema de difícil solució.
.- Aquest és un article de tecnonews.info i AMIC per a Menorcaaldia.com