En Joan Pons ens du avui una nova qüestió. Menorca, com qualsevol illa, té una relació molt estreta amb la mar. Molta gent s’ha dedicat a la pesca i molts han perdut la vida en aquesta feina al llarg dels segles. D’això ens escriu avui el nostre col·laborador.
19.- ON HI HA LA TOMBA DEL MARINER DESCONEGUT?
Quants mariners s’han ofegat en les nostres aigües? Quants pescadors han perdut la vida mentre feinejaven sense perdre de vista les familiars costes de Menorca? Infinitat al llarg de la història. Qui els ret homenatges ara que les seves famílies que, tal vegada, també han mort, també han desaparegut? Si tenien un nom, si van ser reconeguts, si qualcú els coneixia i els va saber relacionar amb la seva identitat perduda romandran en els cementiris que envolten els nostres pobles i les nostres ciutats. Fins i tot hi haurà una placa, una làpida que recordi el seu ofici de mariner, de pescador. Tal vegada, ja que és el costum, els seus ossos hauran acabat a l’ossera, a la fossa comuna, per ser substituïts per les despulles dels seus descendents, dels seus familiars. Però aquest mariner desconegut, aquest pescador de qui ningú no sap el nom, qui l’evoca, qui serva el seu record? I no estic parlant només de mariners i pescadors estrangers. Menorca és una illa, com sap tothom, i els nostres navegants han solcat tots els mars, fins i tot eren experts en la travessia fins a Amèrica o fins a d’altres parts de l’Àfrica, i ningú d’aquests llocs remots els va reconèixer quan es van ofegar. No m’estic referint tampoc a la tomba del soldat desconegut, tradició que va néixer després de la Primera Guerra Mundial i es troba a nombrosos països per tal d’honorar els (seus) caiguts a la guerra i que sembla una penitència dels estats per treure’s remordiments i responsabilitats. No. M’estic referint a la tomba universal del mariner desconegut i que no sap res de nacionalitats. Idò, a Menorca hi és. A Menorca hi ha la tomba del mariner desconegut i em fa molt feliç que hi sigui. Però, on, en quin indret de l’illa de Menorca, hi ha la tomba del mariner desconegut?
SOLUCIÓ AL DIVUITÈ ENIGMA
ON HI HA UNA PEDRERA MOLERA DELS TEMPS DELS ÀRABS?
Aquesta vegada ens hem de traslladar al preciós i marès municipi del sud anomenat Es Migjorn Gran. En concret al Camí des Litoral que va de la també magnífica cala de Trebalúger, amb el seu verd torrent que separa i fa de fita amb Ferreries, a la més petita i migjornera Cala Fustam. Pujarem la costa que s’enfila en direcció oest i, quan abandonem la marina i iniciem la davallada, trobarem una zona rocosa i pelada que declina cap a la mar. El Camí del Litoral hi continua paral·lel, però si ens hi fixem, ja que queden ocultes, observarem en el penyal de pedra arenisca unes capes verticals que han estat disminuïdes mitjançant làmines per uns misteriosos i antics picapedrers. Ja en el pla horitzontal, una doble retxa pètria que contrasta amb la marítima solcada a mitjan octubre per embarcacions que passegen o que van a la pesca al curricà de cirvioles i verderols, una mena de cocons d’una rodonesa perfecta o dels seus positius, també circulars, que evidencien un abandó sobtat. És la pedrera de pedres moleres que va ser oberta per trencadors àrabs. S’extreien quasi arran d’aigua, es traginaven fins a les embarcacions fermades als sortints de les roques i es traslladaven per l’aigua a ports i platges. Tal vegada s’endinsaven per les aigües també verdoses del barranc d’Algendar i canviaven les moles dels molins d’aigua del canal que servien per a moldre el gra per aconseguir farina. Segons conta el conegut economista i ara també escriptor migjorner Gabriel Subirats a la seva novel·la inèdita que he tingut l’honor de llegir abans de publicar-se, era tal la producció i la qualitat d’aquestes pedres moleres que, a més de cobrir les necessitats de l’illa, s’exportaven a d’altres indrets convertida la seva extracció en una indústria molt lucrativa. L’indret, com he dit, és espectacular. Impressiona el contrast entre la duresa de la terra i la suavitat líquida de la mar. El coneixement amplia el nostre món. També la geografia. Saber que aquest lloc de Menorca que estem trepitjant després d’haver caminat durant més d’una hora des de Cala Galdana era poblat, fins al segle XIII, per éssers treballadors i hàbils que coneixien el secret de l’extracció de la pedra sense que aquesta trenqués la seva forma doblement arrodonida -descobrim una pedra molera incompleta amb un forat tot just enmig- ens fa agermanar-nos amb aquests menorquins d’origen àrab que un dia els representants de la nostra nova cultura van expulsar. L’illa igualment s’amplia quan sabem què era aquesta pedrera, aquestes pedres, aquestes rotllanes en forma de cocons que ara recullen l’aigua dolça quan plou.