En Joan Pons ens proposa per Nadal un enigma sobre un dels descendents de menorquins més famossos de tots els temps, el primer almirall de la flota dels EEUU, David Glasgow Farragut. Aquest personatge històric té una estàtua a Ciutadella i rep anualment la visita dels mariners de la US Navy per honorar-lo. Què ens preguntarà en Joan?
28.-ON VA DORMIR EL PRIMER ALMIRALL DELS ESTATS UNITS?
Sabíeu que el primer almirall que va tenir la jove nació formada pels Estats Units d’Amèrica quan es van independitzar de la Gran Bretanya era descendent de menorquins? Jordi Farragut Mesquida va néixer a Ciutadella l’any 1755 quan feia 42 anys que l’illa es trobava sota l’administració britànica. Va fer un viatge a Amèrica quan els Estats Units es trobaven en plena guerra de la Independència o Guerra de la Revolució Americana i, en tost de lluitar a favor dels britànics i del seu rei Jordi III, ho va fer a favor de la independència dels Estats Units. Es va acabar convertint en un brillant contramestre i es va casar amb una tal Elisabeth. Es va espantar quan va quedar vidu i amb cinc fills petits i va deixar que el primogènit fos educat pel seu amic David Henry Porter que se’l va emportar a Washington. David Glasgow Farragut va esdevenir aviat un excel·lent mariner. La seva fama que el va convertir en un mite històric nacional amb una plaça al seu nom a l’epicentre de Washington DC, un parc natural a Idaho fins a diversos poblets dels estats de Tennessee i Iowa; a més d’estàtues a un barri de Boston i de Nova York i molts col·legis públics amb el seu nom. Fins i tot una nau de la saga Star Trek duu el seu nom. Va assolir un lloc privilegiat en la memòria eterna dels nord-americans l’any 1862 durant la captura unionista de Nova Orleans i dos anys després a la batalla de la badia de Mobile. Va ser durant aquesta batalla que va encunyar una frase mítica que s’acabaria convertint en un lema de la marina: “Al diable amb els torpedes. Seguiu a tota màquina”. Gràcies a totes aquestes gestes va ser promocionat al rang d’almirall, una categoria que fins llavors el govern nord-americà no havia fet servir perquè remetia en excés a l’aristocràcia europea. Idò, aquest famós personatge nascut l’any 1801 va voler visitar la terra dels seus avantpassats i va venir a Menorca l’any 1867 i s’hi va estar divuit dies. On va ser hostatjat aquest famós almirall d’origen menorquí i on va dormir durant la seva segona estada a Menorca?
SOLUCIÓ AL VINTISETÈ ENIGMA
ON VA SEMBRAR DOS PINS EL FOLKLORISTA FRANCESC D’ALBRANCA?
A la carretera que uneix els pobles de Ferreries i la blanca població des Migjorn Gran. En concret a la Me-20 que uneix les esmentades poblacions i que mesura 6,76 quilòmetres. Els pins vers, pins pinyoners, Pinus pinea es troben a la banda del municipi de Ferreries, a la banda dreta anant cap as Migjorn Gran i queden en l’actualitat dos exemplars dels tres que el doctor Camps va sembrar fa uns 120 anys. Formen part de la Llista d’Arbres Singulars de les Illes Balears i van ser catalogats l’onze de juny de 1993. Són propietat del Consell Insular de Menorca i són dos pins de grans dimensions, amb 16 i 12 metres d’alçària i capçada de 20 i 16 metres de diàmetre, respectivament. Segons la mateixa fitxa, el diàmetre del tronc és de 115 centímetres en el cas del més alt i de 83 en el menor. Per les dimensions, l’estructura, l’emplaçament i la història relacionada amb el gran personatge del nostre estimat folklorista els confereixen un gran interès paisatgístic. Com hem comentat van ser plantats pel doctor Francesc Camps fa uns 120 anys i, per aquest motiu, reben el nom de pins del doctor Camps. L’any 1992 va morir el tercer arbre d’aquest conjunt, i va ser talat. L’any 2003 es va detectar que un pi es troba afectat per un insecte, que, paraules literals de la fitxa, “segurament resultarà fatal”. Són pins molt coneguts als dos pobles units per l’estreta, ombrívola i preciosa carretera. Record d’al·lot haver-hi anat a la recerca de les preuades pinyes farcides de deliciosos pinyons. Era impossible pujar-hi a través del tronc (o érem incapaços d’escalar fins a la capçada on hi havia les pinyes). Per tant, agafàvem pedres de la carretera o de les tanques i provàvem de fer punteria. Sempre aconseguíem fer caure pinyes. Amb el botí robat a l’arbre anàvem fins al forn del poble -record Los Claveles- que les enfornàvem a canvi de poques pessetes. Quan es refredaven el foc de rama, de pi segurament, del forn les havia obertes i aquells pinyons seran sempre els millors pinyons del món.