Entra una dona a una consulta mèdica. Explica què li passa, quins símptomes té i com es troba. En un 25-30% de probabilitats, el seu metge li receptarà un ansiolític o antidepressiu, tot i que no investigarà quina és la malaltia real de la dona. Si entra un home a la mateixa consulta, i explica els motius de la seva consulta, té molts números de sortir amb una citació per fer-se una exploració addicional. Així ho explica, argumenta i denuncia la doctora Carme Valls al seu llibre ‘Mujeres invisibles para la medicina’ (2020). Valls, endocrinòloga i experta en medicina amb perspectiva de gènere, va adonar-se des que va començar a exercir, que la meitat de la població, la de les dones, no eren tingudes en compte ni en la recerca, ni en el diagnòstic, ni molt menys en rebre un bon tractament i a temps.
És pionera en el camp de la medicina amb perspectiva de gènere. Quan va començar a adonar-se que no s’havia estudiat la medicina en clau de gènere?
Al començament d’exercir ja ho vaig veure. Durant la carrera no em vaig adonar que hi havia diferències, tot i que sí que vaig sentir incomoditat perquè durant els sis anys d’universitat no ens van explicar res sobre del cicle menstrual d’una forma adequada, i tenia molts interrogants en aquest sentit. Però després, a mesura que anava visitant persones, —vaig començar fent l’especialitat de pediatria— em vaig adonar d’alguns problemes relacionats amb la tiroide, que es donaven més en les nenes que en els nens. Després vaig decidir estudiar endocrinologia per estudiar el cicle menstrual, i vaig veure que hi havia clares diferències. Predominantment, a la sala d’endocrinologia, qui anaven eren dones que tenien problemes de diabetis, que són de predomini femení, i trastorns de tiroides o suprarenals, així com problemes del cicle menstrual, amb ovaris poliquístics. Jo preguntava als companys: “Us adoneu que aquí sempre hi ha més dones que homes?”. I la seva resposta era que no s’havien fixat, perquè en cap moment de la carrera ni després ens havíem parat a pensar si una malaltia era predominant en dones o homes, o si els afectava de forma diferent. Això no existia.
No existia perquè cap persona s’havia fet aquesta pregunta que vostè sí que es va fer.
Als llibres de medicina, en algunes malalties, sobretot les autoimmunes com el lupus o l’artritis reumatoide, sí que apuntaven que eren més freqüents en el sexe femení. Però el predomini no donava idea de l’amplitud del tema. Amb la resta de malalties, semblava que si estudiaves un home, ja estudiaves tot. No teníem prou esperit crític per fer-nos aquestes preguntes durant la carrera. A banda que la vam fer durant la dictadura franquista, i vam estar molt entretinguts muntant el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per tant, tot el sentit crític s’orientava cap a les condicions de l’entorn, i no en el contingut de la ciència.
En quins àmbits de la medicina és més flagrant aquesta manca de perspectiva de gènere?
Després d’haver pensat molt i escrit molt, et diria que en tots. En uns molt més que en altres, en el sentit que afecten coses molt importants. És a dir, que no hi hagi perspectiva de gènere en el terreny cardiovascular és molt greu perquè la majoria de les morts de les dones seran cardiovasculars, i, per tant, si a sobre pensem que són els homes els que tindran els infarts i no ens centrem en com afecta les dones, en aquest cas el tema és de vida o mort. I també és important apuntar a la qualitat de vida. És tan important morir-te el més tard possible, com la qualitat de vida que tinguem. I la qualitat de vida de les dones, en totes les etapes de la vida, és inferior a la de l’home. Quan li preguntes a una dona com es troba, sempre et dirà que una mica pitjor que l’home. Potser et dirà “regular i malament” i l’home et dirà “regular i bé”. Per què? Perquè hi ha problemes biològics i socials que afecten les dones més que als homes: les dones pateixen unes discriminacions que no pateix cap home, i això també afecta la seva salut. Per tant, els condicionants culturals, ambientals i patriarcals, també afectaran la salut, i la dona tindrà una qualitat de vida inferior.
Quan vostè va començar a fer recerca sobre la perspectiva de gènere a la medicina, quina va ser la reacció dels seus col·legues homes? I de les dones?
Em deixaven fer, però com si fos quelcom diletant per part meva. Les companyes dones tampoc no em feien molt cas. Deien: “T’has posat a estudiar la progesterona?”. És l’hormona que més falla en totes les dones, i és la causant de molts problemes de menstruació, per això és el primer que vaig estudiar. Encara m’he trobat alguna companya endocrina d’aquella època que em diu: “Encara estàs amb la progesterona, cinquanta anys després?”. Bé, és que ara les dones tenen els mateixos problemes, però empitjorats, perquè tenen molts més estrògens ambientals a causa dels hidrocarburs dels cotxes, la qual cosa provoca menstruacions més doloroses i més abundants, i més probabilitats de mama fibroquística i càncer de mama. També és cert que molts companys després em veien amb curiositat. Alguns, a qui els agradava més investigar, els vaig tenir al costat perquè van pensar: “Diu una cosa diferent, però em sembla que té raó”.
El seu últim llibre ‘Mujeres invisibles para la medicina’ (2020), aborda, entre moltes altres qüestions, els problemes a l’hora de diagnosticar a les dones. Es diagnostiquen pitjor, les dones?
Sí, perquè quan una dona va al metge en primera consulta, és més probable —en un 25-30% de casos, segons diversos estudis que s’han fet—, que li donin un ansiolític o un antidepressiu, abans de buscar la causa de la seva consulta, relacionada gairebé sempre amb dolor o cansament. Això encara és la tendència: no investigar el que les dones consulten. En canvi, si un home expressa els mateixos símptomes, segur que sortirà de la consulta amb la citació per fer-se una prova; i si té dolor precordial, encara més. En canvi, a una dona amb dolor precordial, li fan un electrocardiograma, però no la deriven al cardiòleg, i això s’ha comprovat, mentre que a l’home sempre el deriven al cardiòleg. O sigui que aquí ja tenim diferències clares entre un sexe i l’altre.
Quines conseqüències té això? Una dona pot morir abans que un home perquè no li han diagnosticat una malaltia a temps?
Evidentment que té conseqüències greus. La revista Nature Communications, fa un any i mig, assenyalava que hi ha més de 700 malalties per a les quals es retarda el diagnòstic en dones. Amb la diabetis, més predominant en dones, i amb el càncer, es pot retardar el diagnòstic dos anys i mig. Això és una conseqüència científica molt evident, però també s’ha d’apuntar altra cosa: humanament l’has deixat sense recursos, a aquella dona. Aquí ens va ajudar molt Bernadine Healy, una cardiòloga nord-americana que va ser la primera a denunciar aquest tema al New England Journal of Medicine, una revista de molt prestigi. Les seves investigacions van ser publicades l’any 1991.
Fa trenta anys?
Exacte, fa trenta anys ella va denunciar les males pràctiques que s’havien comès en l’àmbit de la cardiologia, perquè s’havien enviat a casa a dones amb les artèries coronàries tapades, mentre que als homes, se’ls havia operat. Algunes dones van haver de córrer a l’hospital amb infart, i les altres van morir a casa. I què passava? Que medicaven les dones com als homes, pel colesterol. Però les dones no tenen major risc d’infart per colesterol, el tenen per tiroides lentes, i hi ha estudis que ho demostren. A més a més, les pastilles pel colesterol donen a les dones dolor muscular generalitzat, que s’assembla molt a una fibromiàlgia. Donem una medicació forta que no previndrà una malaltia de cor, i no li tractem la tiroide, que sí que podria prevenir-ho…
Com pot seguir passant això?
Ha mancat la ciència de la diferència, i falten més estudis perquè es puguin diagnosticar millor les variables de gènere. En tots els camps de la medicina falta incorporar, biològicament, la variable sexe. Al Canadà i als Estats Units estan donant normes clares a la medicina perquè s’incorpori la variable sexe a tots els treballs de recerca que es facin, i no finançaran amb diners públics les recerques que no incorporin això. I no és només dir: “En aquest treball de recerca hi ha homes i dones”, si no que cal explicar què els hi ha passat a les dones, que els hi ha passat als homes, i si hi ha alguna cosa diferent. També apuntar si donar un medicament comporta reaccions diferents als home o a les dones. Aquesta mateixa línia de la diferència s’ha d’incorporar en el treball preclínic, el que es fa amb animals de laboratori: s’han de reincorporar les rates femelles, perquè la majoria d’estudis preclínics, el 75% concretament, són realitzats només amb rates mascle. Això ja empatolla la manera d’investigar. I ara que s’investiga amb cèl·lules, també s’ha d’incorporar les de dones a les investigacions de biologia cel·lular.
És a dir, que s’ha de fer un canvi estructura i des de l’inici…
De tota la medicina. Des de la recerca, fins al diagnòstic. I també en els tractaments i la seva evolució, ja que, per exemple, el fetge de les dones no és igual que el dels homes, i no filtra igual els medicaments. I com que no ho fa, s’ha de tenir en compte quan es recepta a una dona un medicament, perquè potser el processarà de forma més lenta. L’edat també és una variable important. No és el mateix donar un sedant o un antidepressiu a una dona de 40 anys que a una de 60, perquè li costarà més a la de seixanta assimilar-ho, i, per tant, li hauràs de donar dosis més baixes.
Vostè també apunta que hi ha una sobremedicalització de les dones. En quins àmbits és més evident?
Aquest és un altre biaix molt greu. Es considera que la dona té un problema de nervis o mental, i se li recepta un ansiolític o un antidepressiu amb molta més freqüència que a l’home. A Espanya sabem que es recepten cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el dos i mig més d’ansiolítics, en totes les comunitats autònomes. A banda, tenim també el problema dels opioides. A qualsevol dona que té dolor, abans d’investigar la seva causa, li donen opioides, generant una dependència que després costa molt de treure.
I això es va repetint durant tota la vida.
Si us hi fixeu, passa durant totes les nostres etapes: comences en l’adolescència amb els anticonceptius pel dolor de la menstruació; passes a l’etapa de l’embaràs, el part i el postpart, quan pots fer una depressió i també et tornaran a donar antidepressius; tot i que el més probable és que tinguis un problema de tiroide postpart, perquè una de cada quatre dones el farà. Passes a l’etapa que et queixes que sexualment tens problemes, i vinga, una pastilla. Els homes tenen la Viagra, i, per tant, s’han de prendre una de tant en tant, però les dones, si volen tenir algun orgasme més, s’han de prendre una pastilla cada dia del mes… Després arriba un moment en què t’alliberes de la menstruació, i passes a tenir ferro abundant: l’etapa de la menopausa. Però llavors sí que et volen donar hormones, i volen que tinguis la regla. Per tant, hi ha una distorsió: quan tenia la regla me la van negar amb anticonceptius, i ara que no l’he de tenir, em diuen que els problemes em venen perquè no la tinc? Necessitarem una altra mirada sobre cada etapa.
Quan entres a una farmàcia, la majoria de reclams van dirigits a les dones: cremes contra l’envelliment o per aprimar-se; pastilles per guanyar vitalitat… La indústria ens vol, però la recerca no?
Clar, perquè saben que les dones estan cansades, i volen omplir-te de productes que possiblement no són el que necessitis. Per determinar això, s’hauria de fer un esforç de diagnòstic. No és a força de farcir-te de vitamines i de productes estranys, que estaràs millor.
Ha passat ara també amb la Covid-19, que les dones vacunades han reportat alteracions en el cicle menstrual i això ningú ho havia contemplat.
Clar, perquè el problema principal és que la menstruació sempre és oblidada. No es va incorporar quan es va fer la recerca per establir quins problemes pot donar la vacuna de la Covid-19. Es van preguntar si donaria febre, dolor muscular, mal de cap, a llarg termini un trombe… Però no van proposar la pregunta: “I les alteracions de la menstruació?”. A més a més, la menstruació se li va alterar a moltes dones, però no ho van explicar a ningú, ni tampoc als seus metges.
Però es fa. Pot influir aquest menysteniment de la regla en la salut de la dona?
Els trastorns de la menstruació s’han de saber treballar bé, i no abolir-la amb anticonceptius com molts professionals fan, tot sabent que els anticonceptius no estan dissenyats per això. La salut de la dona està envoltada de temes que es relacionen, precisament, amb què les menstruacions siguin abundants. Si passes de més de 80 cm3 al mes, que és el màxim de sang que s’hauria de perdre, donaran lloc, segur, a anèmies i faltes de ferro. Això comportarà carències al llarg de tota la vida si no s’ataquen des d’un inici. La dona tindrà una tendència genètica i també ambiental a malalties autoimmunes. El medi ambient també afecta més a les dones que als homes, perquè tant la pol·lució de l’aire, com la de l’aigua o els aliments pels insecticides, altera el cicle menstrual i això sí que l’afectarà perquè sagnarà més.
Ha estat també diputada durant set anys al Parlament de Catalunya. Des de la política, es pot fer o s’han fet passos per ajudar al fet que la perspectiva de gènere dins la medicina tingui més pes?
Vaig ser diputada durant dues legislatures amb Ciutadans pel canvi, una oportunitat que va idear Pasqual Maragall perquè les persones que no érem de cap partit ens poguéssim incorporar a la política. Es poden fer coses des de la política. Per exemple, aquí a Catalunya no hi havia circuit per atendre la violència de gènere, ni cap telèfon. Jo vaig plantejar la moció, va costar dos anys, però ara tenim telèfon per atendre les dones que pateixen violència. Van dir que no trucaria ningú, però truquen més de mil dones cada mes, o sigui que feia falta. També vaig interpel·lar per transposar les directives europees sobre assetjament sexual aquí a Catalunya i per canviar el nom del que anomenaven “Servei d’Atenció a la Dona”, que era en veritat el servei d’atenció sexual i reproductiva, perquè estava especialitzat a atendre dones en qüestions de menstruació, embaràs o part.
Com si l’única atenció que necessités una dona tingués a veure amb la reproducció?
Exacte. Vaig interpel·lar al conseller en aquell moment, el conseller Rius, per explicar-li que les dones són éssers humans com els homes, i que han de ser ateses a l’atenció primària amb temps i amb ciència, per poder ser derivades als serveis que els hi correspongui, i que aquest servei especialitzat fa una altra cosa que atendre les dones de forma general. I vaig afegir: “Les dones són una mica més que una matriu amb potes”. Això consta al diari de sessions. I el conseller em va donar la raó i van canviar el nom, i ara es diuen ASSIR (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva). Així que puc dir que aquests serveis són conseqüència d’una interpel·lació de la doctora Valls al Parlament de Catalunya, en aquell moment en l’oposició.
Ara hi ha moltes més dones metgesses atenent, cosa que quan vostè va començar que no era així. Això pot ajudar a canviar aquesta perspectiva?
Sí, ajuda. Jo crec que la massa crítica ajuda a canviar. Entre altres coses perquè quan a un metge li parlaves de la menstruació li semblava una cosa alienígena i a la metgessa, en canvi, no. Tinc l’alegria que amb el meu llibre alguns centres d’atenció primària estan fent sessió clínica amb el capítol de les cardiovasculars, on hi ha moltes cites bibliogràfiques. S’estan qüestionant: “Ho hem mirat això, que ens endarrerim amb el diagnòstic de les dones? Quants infarts hem tingut entre dones i homes en el nostre centre?”. Això és un pas.
.- Aquest és un article de social.cat i AMIC per a Sa Revista