La realitat que tenim sobre la taula en l’actualitat no és gens còmoda. De fet, quan parlem de dades d’aquest novembre encara teníem 20.342 persones aturades compreses d’entre 16 i 24 anys a l’atur només parlant de Catalunya. Però si alcem una mica l’edat, per exemple, dels 24 als 44, n’hi havia 133.547. Per tant, això vol dir que malgrat que hi hagi un lleu creixement en el mercat de treball en general –comparant dades de mesos anteriors–, no significa que sectors més benjamins no segueixin discriminats amb models de gestió que no acaben incentivant a res i que obliguen a posar fi al capital humà i tot allò que ens pot aportar –en clau positiva– a l’empresa catalana. Gent que hauria d’estar en períodes laborals no ho estan, tot i ser població activa. Però és que assumir grans despeses laborals, ara per ara…
Les perspectives de caràcter laboral, de facto, tiren cap l’intraemprenedoria –un concepte que fa 10 anys ni el tindríem possiblement present– i a formar una dura realitat i un context, en general, molt tendenciós. Entre la pujada de l’IPC, la crisi sanitària de la Covid-19, una crisi econòmica de subsistència al caure i les oportunitats dels joves amagades, tot acaba essent complicat de gestionar professionalment i alhora emocionalment en un món altament complex. De manera que el paper dels empresaris és extremadament important, però també de tot aquell o aquella que cerqui una bona oportunitat laboral. Parlo principalment de nosaltres, dels joves.
L’intraemprenedoria no significa en absolut coercir-se a emprendre o a ser empresari. És un concepte que, d’alguna manera, s’ha d’anar habituant en la societat laboral i que encara que pugui semblar quelcom críptic en realitat no ho és pas tant, però sí, és evident: és un canvi de model. Aquest nou criteri en el diccionari de l’àrea laboral no és res més que treballar per la idea d’un altre aportant el teu valor personal com a professional. La cara positiva de tot plegat és que la flexibilitat horària i la conciliació laboral es fa més senzilla i també pot créixer substancialment la teva remuneració –i el reconeixement per la teva feina ben feta– en poder treballar en diverses empreses i diferents projectes alhora, com per exemple ho fa un informàtic.
Teixir oportunitats en l’era digital i en l’era del consumisme a dojo significa també saber ser competent per a visualitzar oportunitats en matèria d’ocupació i mirar de desxifrar tot allò que ens faci bé: vendre’ns bé. Ja no és ensenyar un currículum, cal ser més proactiu, i això esdevé una tasca que no es fa d’un dia per l’altre, però que amb estratègia i confiança amb un mateix pot ser tot un èxit personal i professional. La marca personal ben gestionada –que duu una bona feina gestionar-la degudament, a vegades mesos i anys i que s’ha de mantenir lògicament– pot portar una bona feina basada en projectes corporatius rellevants que portin un alt valor social al costat. No és endebades.
Si la feina no ve, sense cap dubte, cal crear-la. Sí o sí, no hi ha més opcions possibles. Les posicions laborals de junior, ara per ara, juguen un paper especialment rellevant perquè poden marcar la diferència dins de qualsevol sector perquè resultem persones que ens hem adaptat, en definitiva, positivament a tot, amb moltes crisis pel mig de les nostres vides tot i la nostra curta longevitat i els problemes que, per si no n’hi hagués prou, tenim associats. Adaptar-nos a aquest nou model de treball no ens hauria de fer por. Perquè està clar que ha vingut per a quedar-se. Només cal força de voluntat: no només has de ser bo sabent fer la teva feina en l’actualitat, sinó que també has de saber treballar en equip, saber parlar idiomes, tenir capacitat d’adaptació, resiliència, però per sobre de tot, insisteixo, ser un mateix i saber vendre’t. Ens en sortirem.
.- Aquest és un article de n’Arnau Boixaderas i AMIC per a Sa Revista.