El minotaure és un ésser mitològic de la Mediterrània, tot i que de la banda grega. Tot i això, a Menorca en tenim un i de ben gros de minotaure. Aquest és el repte que ens planteja en Joan Pons aquesta setmana.
32.- ON HI HA UN MINOTAURE DE MÉS DE DOS METRES D’ALÇÀRIA?
El Minotaure era un monstre de la mitologia grega amb cos d’home i cap de bou; per tant, proveït de banyes. El seu nom vol dir “Brau de Minos”. Era fill de Pasífae, descendent d’Hèlios i de Perseis, i del brau de Creta. Va ser tancat en un laberint dissenyat per l’arquitecte Dèdal. Durant molts d’anys, homes i dones van ser duts al Laberint com a sacrifici per a ser aliment fins que Perseu va aconseguir matar el Minotaure. Amb l’ajut d’Ariadna, que li va donar un cabdell de fil, el famós Fil d’Ariadna, perquè no es perdés i pogués trobar la sortida del Laberint, l’heroi va lluitar cos a cos amb el Minotaure i va alliberar d’aquesta manera als atenesos d’haver de pagar aquest desagradable i mortal tribut de sang. Segons els estudiosos dels mites, aquesta història simbolitza el triomf de la civilització (Teseu arriba a Grècia, bressol llavors de la cultura) per damunt la barbàrie representada amb el malaurat monstre. Idò, a Menorca hi ha un enorme Minotaure de bronze de gran alçària que no es troba dins cap laberint i que, en canvi, mira orgullós, victoriós i arrogant cap a la mar; tal vegada cap a la seva enyorada Creta on va néixer i on va ser tancat. Curulla de monuments megalítics i, per tant, antics i del passat més profund, i també de ruïnes visitables, la presència d’escultures monumentals contemporànies dóna a la nostra illa un plus que hem de valorar. He donat una pista, arran de la mar i no és a la famosa Galeria Hauser & Wirth de l’illa del Rei. On hi ha a Menorca un Minotaure de més de dos metres d’alçària?
SOLUCIÓ AL TRENTAUNÈ ENIGMA
ON DE MENORCA PASSEN L’HIVERN ELS FLAMENCS?
Avui rallarem de fronteres. De fronteres de termes municipals però també de fronteres geogràfiques i internacionals. Unes fronteres que desconeixen els ocells que no estan subjectes a aquestes delimitacions administratives i volen lliures d’un municipi a l’altre, d’una comunitat a l’altra, d’un país a l’altre sense que els hi tremolin les ales en cap moment. Al nostre hemisferi, els flamencs són animals migradors, o sigui que passen l’estiu al nord i durant l’hivern volen cap al sud a la recerca d’indrets més càlids i amb més aliments. Des de fa uns anys no obstant açò els naturalistes i els responsables del parc han detectat un grup d’uns cinquanta flamencs roses que es queden a passar tot l’hivern a les salines d’Addaia, port de als peus de l’imponent edificació alterosa de Mongofre Nou. I aquí hi ha les fronteres. Addaia, una cala de 3,5 quilòmetres de longitud i poca profunditat, és el tercer port de Menorca i pertany al municipi des Mercadal. En canvi, a l’altre costat, les aigües, com fan els ocells, salten les fronteres i comparteixen l’ambient palustre amb Mongofre Nou que pertany al municipi de Maó. Els ocells van i vénen sense ser conscients d’aquestes traves administratives que divideixen el territori. Per anar a contemplar els flamencs roses de les salines d’Addaia i Mongofre, totes dues zones fusionades gràcies a l’aigua a l’hivern i pertanyents al Parc Natural de s’Albufera des Grau, s’hi pot anar seguint el Camí de Cavalls ja sigui des del port mercadelenc o agafant el camí vell d’Addaia que s’agafa en un trenc a la banda dreta de la carretera que va al far de Favàritx. Es pot aparcar el cotxe tot just al començament de les salines i és convenient anar equipat amb calçat apropiat ja que, quan seguim el Camí de Cavalls en direcció Addaia, ens trobarem argiles enfangades o autèntiques basses que ens faran revoltar i agafar camins entre els joncs. Encara que no ens hi podrem atracar gaire l’espectacle és sublim. Els flamencs roses contrastant amb la blavor de les aigües, drets i majestuosos grallant o picant el fang amb els seus becs peculiars. Es pot travessar fins a Mongofre a través d’un bancal de terra paral·lel a l’escàs horitzó marítim, però no és convenient ja que s’abandona el territori públic, s’entra en una propietat privada i amb la proximitat es destorben en excés els rosats ocells.
Entre Son Ganxo i Punta Prima. A un xalet