Diuen que els nens neixen amb un pa sota el braç, que la seva arribada al món porta fortuna i benestar per a la família. L’expressió té el seu origen en l’àmbit rural i està relacionada amb la fortuna econòmica real que significava tenir un nen, baró, per a les famílies pobres: aquest nou membre de la família podria, més endavant, treballar i convertir-se en una nova font d’ingressos per a la família. Amb el pas del temps, l’expressió s’ha quedat, però ha agafat un altre significat envers la felicitat que genera el naixement del nadó. Fortuna econòmica ja se sap que no en generen, de fet. Més aviat tot el contrari: l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) estima que criar un fill costa de mitjana 642 euros mensuals en el seu primer any de vida. I la xifra va augmentant any rere any.
Alimentació, higiene, roba i calçat, educació, sanitat, habitatge, despeses de conciliació, joguines, mobles, transport i, fins i tot, l’increment de les despeses dels subministraments. Les famílies poden intentar reduir les despeses per un costat o per un altre, però el que generalment marca el cost d’aquests factors són variables com l’edat del nen i el lloc on es viu, a més de les casuístiques especials de cada família.
La Confederación Española de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios (Ceaccu) s’atreveix a fer una estimació global que, de fet, reflecteix molt bé l’extens rang de possibilitats. Segons la Ceaccu, la despesa global d’un fill, des del seu naixement fins a la majoria d’edat oscil·la entre els 115.489 i 354.298 euros.
Com afecta l’edat?
Les necessitats dels nens i nenes van canviant a mesura que creixen i, per tant, les despeses prioritàries també. Segons un estudi de Save the Children, les despeses dels tres primers anys de vida van dirigides generalment a atendre les necessitats d’alimentació especials, el canvi de roba constant, i els mobles i utensilis propis del nadó, com el bressol, el cotxet, l’hamaca, la trona i un llarg etcètera de gadgets que, en segons quin nucli familiar, no té fi.
Paradoxalment, la conciliació laboral també pot suposar una gran despesa, en aquest tram i en el següent, el de quatre a sis anys. En aquesta segona etapa, segons Save the Children, l’alimentació s’adequa a la familiar, però la roba i les joguines continuen sent una despesa recurrent.
En els anys vinents, dels set als 12, s’incrementa la despesa en menjar, en activitats extraescolars i en els estudis, encara que l’escola sigui pública. Segons un estudi publicat per l’OCU, en l’actual curs escolar, els pares dels alumnes que vagin a una escola pública afrontaran una despesa anual de 968 euros, els d’escola concertada 2.794 euros i privada 6.247 euros.
Dels 13 als 17 anys, les joguines passen de banda, però l’oci troba altres maneres de mantenir el forat a la butxaca. També agafen pes els aparells electrònics i es mantenen igual el cost de l’alimentació i l’escola.
Viure a un lloc o un altre: fins a 90 euros de diferència
De la mateixa manera que el cost de vida varia en funció del municipi i comunitat autònoma on es viu, la despesa de la criança també ho fa. Segons Save The Children, de fet, Catalunya és una de les comunitats on aquesta xifra és més alta, juntament amb Madrid, el País Basc i Navarra. La diferència entre aquestes comunitats i les de costos de vida mitjans i baixos, pot arribar a ser de 90 euros.
Les xifres són altes i les ajudes són poques, fet que provoca que fins a un 26% de les llars amb infants menors de 18 anys es trobi en situació de pobresa segons dades de Save The Children. Aquest percentatge, a més, és major si es tracta de famílies monoparentals, on la situació de pobresa representa el 40% de les famílies. Són llars que no aconsegueixen cobrir “el cost mínim per poder criar un fill o filla en condicions dignes i no poden assegurar un desenvolupament adequat i el benestar del nen o nena”, denuncien des de l’ONG. El percentatge de pobresa infantil a les llars a Espanya és, a més, un dels més alts de la Unió Europea. En el grup de països UE-15, per exemple, és del 17,9%.
A sobre, les prestacions a famílies i a la infància a Espanya són de les més baixes d’Europa. Als països de l’OCDE, per exemple, es destina l’1,2% del PIB a les prestacions familiars directes i a la resta d’Europa l’1,4% del PIB. “En el cas d’Espanya, aquest percentatge és del 0,5%, sent el país de la UE que menys inverteix en aquesta mena de prestacions”; incideix l’ONG al seu informe.
L’informe assenyala que “el sistema espanyol d’ajudes a les famílies es caracteritza per una reduïda despesa en prestacions i un pes desproporcionat a les ajudes fiscals”, model molt utilitzat a la resta d’Europa. En aquesta línia, l’ONG juntament amb la Plataforma per la infància i UNICEF han proposat una reforma fiscal per facilitar les ajudes monetàries a les famílies. El model que recomanen consisteix a implementar una deducció fiscal reemborsable i universal que doni suport a les famílies amb fills. I potser no trigarà a arribar: el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència elaborat pel Govern d’Espanya es compromet a elaborar una nova llei de protecció a les famílies que posarà el focus justament en la revisió del conjunt de beneficis fiscals i transferències de contactes.
“És necessari canviar les coses perquè el cost de tenir un fill o la situació laboral no siguin circumstàncies que dissuadeixin les famílies”, afirma també l’OCU al seu informe. I és que potser no cal que porti pa sota el braç el nadó, amb algun benefici fiscal n’hi hauria prou. I molta alegria, per descomptat.
.- Aquest és un article de n’Elena Busquets i AMIC per a Sa Revista.