En Joan Pons ens dona per fi la resposta del darrer enigma al voltant de la figura de l’escriptor Josep Pla i la seva relació amb Menorca abans de plantejar-nos un altre, aquest cop, relacionat amb el mar que ens envolta que ens ha connectat amb molta gent, però que també s’ha cobrat el seu peatge en forma de naufragis.
44.- ON VAN MORIR 156 PERSONES EN UN NAUFRAGI?
Menorca és terra o, millor dit, costa de naufragis. La raó, diuen els experts cal cercar-la en la fúria dels vents del nord, sobretot la tramuntana, i a l’absència de muntanyes que mereixin aquest nom i que fa que Menorca sigui una illa plana, coronada pel mugró del Toro, i difícil de veure des de la mar. El fet és que, quan hi havia dificultats marítimes, els vaixells, especialment els antics, veien que el vent del nord els empenyia cap al sud i els costava divisar la diminuta porció de terra que és Menorca i que, amb perillosos esculls a nord, est, oest i sud, els podia fer naufragar si qui comandava el vaixell o la barca no era un mariner expert. Idò, han estat molts els naufragis sonats que han causat dotzenes de morts, centenars d’ofegats. El fons marí de l’illa serva encara un munt de derelictes. I ha estat així des que Menorca és una illa, habitada o no. En aquest sentit és molt interessant el llibre del patró Alfonso Buenaventura titulat Naufragios y siniestros en la costa de Menorca. En aquestes pàgines rigoroses i exhaustiva hi trobaríeu la solució a l’enigma però el joc proposat no admet solucions fàcils, dreceres. Per tal d’evitar aquestes desgràcies marítimes i donar una mica de llum i referències als navegants es van alçar a Menorca els set fars: Cavalleria, al punt més septentrional de l’illa; Punta Nati, a l’extrem nord-oest; sa Farola, a la punta nord de la bocana del port vell de Ciutadella; Artrutx, a l’extrem sud-oest de Menorca; illa de l’Aire, el més alt amb 38 metres d’altura; Favàritx, al nord-est, a disset quilòmetres de Maó. Hi hem d’afegir el far de Sant Carles, situat a la bocana del port de Maó. Aquests fars van evitar molts de naufragis, sinistres i ensurts marítims però la mar sempre es va cobrant les seves víctimes com un implacable recaptador. On van morir 156 persones en un naufragi?
SOLUCIÓ AL QUARANTA TRESÈ ENIGMA
ON HI HA EL POBLE MÉS BLANC DEL MÓN?
Com vam comentar a la prèvia d’aquest enigma, l’escriptor Josep Pla es va enamorar de Menorca després d’haver-se enamorat d’una al·lota menorquina anomenada Mercedes. Va agafar el vaixell al port de Maó a la primera meitat del segle XX i va fer aquest recorregut que molts menorquins assidus als ferris actuals ja trobem natural, habitual. Va creuar la mar que separa Barcelona de Menorca i va anar a veure la seva estimada amb el funest missatge que la seva relació no tenia futur, no podia tenir continuïtat. Josep Pla es va debatre sempre entre la vida nòmada i insegura, des del punt de vista econòmic i d’estabilitat, de periodista, d’escriptor i els cants de sirena d’una vida burgesa. Va escollir el viatge, l’errància, l’aventura, la incertesa. Hem de recordar que l’astut escriptor de l’Empordà no es va casar mai i, per tant, hem de detectar-hi noblesa en aquest gest de visitar Menorca per primera vegada amb la intenció de trencar la relació amb Mercedes. Del seu gest en va néixer un nou amor que mai no va poder substituir el primer: l’amor per Menorca. Va venir a l’illa unes quantes vegades i va deixar per escrit les seves vingudes amb la proverbial mestria que el caracteritzava. Idò, un dels indrets que va visitar va ser Ferreries que li va semblar el poble més blanc del món. Ho conta, com vaig apuntar a l’entrada anterior, al llibre Illes Mediterrànies. De les Medes a les Balears: “Vaig anar a Ferreries. Si aquest poble no és el més blanc del món, poc se n’hi deu faltar.” Els temps han canviat. Els ferris que uneixen les illes amb el continent són més ràpids, segurs, còmodes i estables i els pobles de Menorca, no només Ferreries, sinó també Sant Lluís, l’altre poble blanc per excel·lència, han perdut aquesta blancor que donava el marès emblancat, la calç. Per edat, vaig néixer l’any 1960, he conegut aquesta blancor, aquests rituals de fer tornar blanc el món que començaven a mitjans agost i que deixava tot el poble, sobretot la part antiga on hi ha l’església i la Casa de la Vil·la, d’una blancor immaculada que feia mal als ulls quan hi pegava el sol i amb una olor de netedat també impressionant que es barrejava amb la sentor dels ramells, de les plantes medicinals i aromàtiques que les cases tenien davant la finestra o damunt el portal. La pintura sintètica va substituir la calç, l’empedrat o la terra batuda van ser baratats per l’asfalt i va morir tot un món, i en va néixer un altre, que, a les meves obres he anomenat Semblancat.