En Joan Pons ens segueix preguntant per peces artístiques. La setmana passada l’enigma anava d’un quadre d’un conegut pintor francès que va regalar el mateix Duc de Richelieu. Aquesta setmana la qüestió va d’una escultura feta de bronze. Sabrem on es troba aquesta figura?
14.-ON HI HA L’ESCULTURA D’UN ESCLAU DE BRONZE?
Menorca és infinita. Aquells que diuen que pateixen claustrofòbia tot just posar els peus damunt les àrides terres de Menorca només evidencien la seva incapacitat de detectar els espais geogràfics i també d’informació que ofereix, com passadissos secrets d’un laberint, la nostra illa situada a la Mediterrània occidental. Amb els meus seixanta anys acabats de fer encara em sorprenc amb nous descobriments que em deixen amb la pell eriçada, amb els pèls del braç en punta. Una visita a un indret on hi he estat multitud de vegades. Una tresca pensant que l’indret familiar no em depararà sorpreses i, de cop, contemplar com d’esquitllentes, una escultura de dimensions modestes que et deixa petrificat, convertit tu mateix en una escultura de material poc noble. Quina bellesa. Quina emoció. Quantes sensacions concentrades en uns pocs grams de metall, el bronze, va aconseguir atrapar el desconegut escultor popular. Un esclau de bronze. Per què sabem que és un esclau? A més perquè ho diu la carleta que l’acompanya ho sabem per una corda que duu al voltant del coll i, sobretot, per les emocions de por i de submissió que destil·la la cara. Una obra mestra a qui ningú no dona cap importància. Ni els historiadors ni tampoc els espectadors que la contemplen. L’esclavatge és un tema seriós que ens incomoda. Va existir des de la creació de l’home. I va durar fins a finals del segle XX. I en algunes latituds més salvatges del planeta encara dura aquesta pràctica cruel i mesquina. Els menorquins, des del port de Maó, van exercir el vil ofici de negrers. Visitant l’excel·lent exposició Magatzem d’històries del Museu de Menorca -deu ser aquí la figura?- he llegit el nom d’un Joan Pons com un dels destacats capitans negrers de la nostra illa que feien el lucratiu viatge rodó que fregava les costes de tres continents: Europa, Àfrica, Amèrica. Remordiments a part, el que ens interessa demanar-nos és on hi ha en l’actualitat l’escultura d’un esclau de bronze? Intenta esbrinar-ho, estimada lectora, estimat lector. El teu món quotidià s’expandirà quan puguis contemplar-la i siguis capaç de mirar-la amb els ulls d’ara.
SOLUCIÓ AL TRETZÈ ENIGMA.
ON HI HAVIA UN QUADRE DE LE SUEUR DONAT PEL DUC DE RICHELIEU?
Aquesta vegada la solució de l’enigma ens mena a la bella localitat oriental de Sant Lluís. En concret a l’església parroquial dedicada a aquesta sant i que està situada al carrer amb el mateix nom que el sant i rei francès. És una església blanca d’estil neoclàssic que va ser dissenyada per l’arquitecte i enginyer francès Antoine d’Allemand. Va ser construïda al segle XVIII amb la intenció d’honorar el monarca per l’ocupació de Menorca després d’una expedició encapçalada pel Duc de Richelieu. Aquest era nebot del famós Cardenal de Richelieu que es va fer més famós encara després que Alexandre Dumas el fes sortir a la seva famosa novel·la Els tres mosqueters i li atorgués un magistral paper de malvat que és el tipus de personatges que més fascinen al lector normal. El Duc, que era una persona inquieta, mecenes de Voltaire i amb fama d’anar rere qualsevol faldilla, va tenir una topada amb el rei de França quan va tornar victoriós a París. En tost de rebre la felicitació del monarca, aquest, amb ironia, s’interessà per les figues de l’illa en una clara al·lusió sexual que no va agradar a l’almirall. El Duc de Richelieu va regalar a la parròquia de Sant Lluís, poble dissenyat i fundat pels francesos entre l’any 1756 i 1763, el llenç Sant Lluís venerant a la verge del pintor Eustache Le Sueur que va romandre a l’interior de l’església fins a l’any 1936. Així com les escultures dels quatre evangelistes van ser destruïdes durant els pillatges provocats per l’inici de la Guerra Civil Espanyola, el quadre del famós pintor, conegut com el Rafael francès, també va ser cremat o, la ment del novel·lista que escriu aquestes línies és incapaç d’aturar-se, o robat i roman ara en una col·lecció privada d’un descendent de saquejador d’esglésies o d’un ric col·leccionista que el va comprar sense fer ois ni donar importància al seu origen fraudulent.