En Joan Pons ens desvetlla avui on hi ha amagada una antiga plaça de toros a l’hora que ens proposa un nou repte. Ramon Margalef, el pare de l’ecologia, va fer una important tasca a la nostra Illa. Sabrem esbrinar on amb les pistes que ens donarà en Joan?.
24.-ON VA FER TREBALL DE CAMP EL FAMÓS ECÒLEG RAMON MARGALEF?
En aquests escrits han sortit músics famosos -Mike Oldfield-, actors de Hollywood -John Wayne i Kirk Douglas-, pintors clàssics -Pablo Picasso i Pere Pruna- i, fins ara, no havien tret el nas científics de la talla internacional com ara l’ecòleg -de fet, l’inventor d’aquesta branca de la biologia que ara ens sembla tan normal i familiar com és l’ecologia- català Ramon Margalef (1919-2004). Idò, aquest home fantàstic i pioner, igual que van fer els personatges famosos citats, va visitar Menorca l’any 1951, quan el científic tenia 32 anys. Ho va evocar el seu company d’expedició Pere Montserrat Recoder en un escrit a la revista científica L’atzavara que va titular “Recordant a Ramon Margalef, l’amic intel·ligent i bo que sabia estimar”: “Sortirem embarcats el dia 16 de març de 1951, i el 17, anàrem del Port de Maó cap a Sant Lluís i Llucmaçanes (ara camp d’aviació) per estudiar els abeuradors del bestiar i una sínia per regar els horts”. Hem desvetllat amb aquest incís una de les destinacions del científic i dels seus companys d’expedició. Ramon Margalef estava especialitzat en els camps de la limnologia, oceanografia i ecologia. Per tant, va estudiar moltes basses, abeuradors i sínies situades en el terreny de Menorca de manera esparsa. Va anar, no obstant açò, a un indret, i aquest és l’enigma d’avui, de gran bellesa i primordial en el paisatge de la nostra estimada illa. Pere Montserrat fa un elogi a la gent de Menorca que em ve de gust destacar perquè també és significatiu. Després d’un dur dia de feina, decideixen emprendre el retorn a la capital, on estaven hostatjats: “Encara quedaven quasi uns 20 km de carretera per tornar a Maó. Estàvem cansats, caminant d’esma, quan parà un taxi que feia el retorn a Maó i no ens volgué cobrar res. Això és un model o expressió clara de la ‘cultura popular’ menorquina, tan cristiana (…). El taxista es compadí de nosaltres i gaudia fent el bé. També això pot servir com exemple de l’esforç fet per molts investigadors ambientals dels anys cinquanta que comptàvem amb uns mitjans escassos i ens demostra l’entusiasme de Ramon Margalef pel seu treball de camp”. Pel seu treball de camp, en aquest cas, fet a Menorca. Reconfortats per aquestes paraules ens demanem: on va fer el gruix de la seva investigació Ramon Margalef a Menorca?
SOLUCIÓ AL VINTITRESÈ ENIGMA
ON HI HA UNA PLAÇA DE TOROS ABANDONADA?
Al municipi de Maó. No gaire enfora de l’etapa nombre 3 del Camí de Cavalls que va de Cap de Favàritx fins a l’Arenal d’en Castell. En concret a la finca de Mongofre Nou, fent frontera amb la zona humida de les salines d’Addaia o de Mongofre; als peus del turó on hi ha l’edificació blanca de la propietat de Fernando Rubió i Tudurí i que ara administra la Fundació amb el mateix llinatge, amb el mateix cognom. La història me la va contar el nét Josep Roselló i Rubió. Va deixar-la escrita al seu molt recomanable llibre Mongofre. La pasión por Menorca i les seves paraules seran més fiables que la memòria: “En 1952 se abre oficialmente la casa de Mongofre (…). También se inaugura la plaza de toros que estrenará George Ward, vizconde de Ward of Whitney, ex piloto de la RAF, destinado a Gibraltar donde forjó su pasión por los toros (…). Gil Tovar, el experto matador se sumó a la fiesta delante del numeroso público menorquín. Luís Real lo organizó todo. Lord Ward no hizo una gran faena pero mató al animal mientras Gil Tovar exclamaba …¡Ni Lagartijo! Años más tarde se organizó otra corrida que lidió su hija”. Juan Victory, deixaria escrit amb un to irònic la seva impressió de la inauguració de la plaça de braus de Mongofre Nou: “A los cuatro días del noveno mes del Año del Señor de mil y nueve cientos y cincuenta y dos, por voluntad del Señor Don Fernando A. Rubió, señor de Mongofre Nou y de sus capellanías, salinas, puertos, alrededores, se coloca esta primera piedra de la que será, com la gracia de Dios Nuestro Señor, la futura plaza de toros de este Caballerato”. Tornant al relat oral, la plaça es va construir en unes poques setmanes gràcies a la perícia del manobres i dels savis artistes de la pedra seca. Va veure unes poques curses de braus sanguinàries i, degut a la distància entre la casa senyorial, va caure en desús i en una lenta decadència convertida en un curiós cercle cobert de males herbes, o d’herbes redemptores, que van créixer regades per la sang dels pocs braus que s’hi van sacrificar en honor del déu cruel de la tauromàquia. Quan hi vaig anar, convidat pels amfitrions, ens vam aturar després al costat de la plaça de toros i vam respirar alleugerits l’aire salí d’aquest canvi positiu envers els animals que demostra que no tots els temps passats van ser millors.